PETITES HISTÒRIES


2 comentaris

Tuit HORTA

H orta engolida per l’urbanisme
O bscurs cels sobre séquies cobertes
R astre d’antigues extensions
T estimonis del passat
A lqueries i barraques com illes

—>> GUANYADOR DEL CONCURS!!

[Enllaç al tuit]



Deixa un comentari

Ulises

Paseando por la gran ciudad, un hombre cayó desmayado en la acera. Los viandantes que lo presenciaron llamaron prestos:

-¡Un médico, rápido!

La ambulancia se acercaba a toda velocidad. Al oír la sirena despertó encandilado por su canto y supo que no necesitaba un doctor sino una cita con ella.


[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]


2 comentaris

Llegendes i tresors

Segons la llegenda, fa molts i molts anys vivia un rei que feia pagar impostos als seus súbdits per tot: pel que compraven, pel que venien, si tenien una casa, o unes terres, o animals de granja, o … Tants impostos que va acumular una gran fortuna, perquè a més a més expliquen que era un garrepa. Tot va canviar quan va morir el rei i va començar a governar la seva filla. Va rebaixar considerablement les càrregues sobre els vilatans i pagesos, ajustant-les a les despeses del reialme, i va emprar els diners acumulats en ajudar els més necessitats. Però alguns impostos s’havien cobrat en forma d’objectes valuosos (un collar de maragdes, una pilota d’or, un gerro de cristall amb incrustacions de brillants, … ) que no podia vendre donat que ningú els podia pagar i per tant no es podien utilitzar. La princesa els va guardar en un enorme bagul i el va amagar mentre decidia què fer-ne. El tresor era d’un valor incalculable i va restar sota terra durant segles.

I per què us explico tot això? Perquè ara jo, arqueòleg especialista en excavacions en solitari, estic a punt de Continua llegint


2 comentaris

Nunca dejes de correr

A veces la meta se ve tan lejos… Las dificultades, gigantes, lo oscurecen todo. Estoy ofuscado entre la gente, son muchos los que van avanzando a su ritmo. Y yo ni siquiera puedo controlar el latir de mi corazón. Laura me ha dicho que era un lastre, que continuaba sin mí. No me veo capacitado para seguir. La idea de abandonar va tomando forma. Si alguien a mi lado me susurrara palabras de aliento… Pienso en mi abuelo Eduardo, ensalzando las virtudes de la San Silvestre, ese coraje que sacaba cuando flaqueaban las fuerzas, la recompensa de la llegada a pesar del cansancio. Su recuerdo me abraza, me llena de energía, me devuelve el valor huido. Aún temblando, bajo del alféizar de la ventana. Distingo a lo lejos la serpentina multicolor de los corredores. ¡Claro, es hoy! Y me uno a ellos para respirar esas ganas de vivir recién recuperadas.