PETITES HISTÒRIES


6 comentaris

Matisos

Podem imaginar la vida com un recorregut de colors. En néixer obrim els ulls a la llum, i el color blanc del nounat va agafant moltes tonalitats, suaus d’inici. Van pujant d’intensitat, milions de colors a la infantesa dels quals en triarem els que brillaran cridaners a l’adolescència. A la joventut gaudim de colors més forts, cadascú ja té els seus, que l’acompanyen durant anys. A vegades s’uneixen a la paleta d’algú altre, formant noves variants, enriquint les gammes. I en passar el temps, trobem els colors de la maduresa, afegint-hi tons marronosos i envellutats.

Però hi pot haver accidents que trenquin aquesta progressió, o malalties que de cop deixin una vida suspesa amb tot ben enfosquit. I, quin raig de llum aporta un petit matís quan, d’un negre molt negre, es passa a un gris, encara que sigui fosc.


Nota: Aquest relat el vaig publicar a Relats en català el dia 20 de març, amb aquest afegit:

“Dedicat a la meva mare que ara mateix està lluitant a l’hospital. T’estimo, mama.”

Aquell dia ens havien informat d’una petita millora en el seu estat dins l’extrema gravetat.
El dia 21 ens van trucar de l’hospital. Ella era una lluitadora, però aquest cop no se’n va sortir.
Gràcies per tots els colors que em vas donar, mama.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


Deixa un comentari

¿Infancias?

Fueron unos meses difíciles los que pasamos aquel invierno hasta que mi hermano y yo iniciamos la huída hacia los bosques. Al oscurecer buscábamos un escondite, pero los más mayores nos empujaban y pateaban hasta echarnos a la calle. Ese hueco lo querían para ellos. Decían que nosotros, más pequeños, cabíamos en cualquier rincón. Que además éramos rubios, ideal para sembrar la duda, y con un brazalete encogido que podíamos disimular en los pliegues de la manga. Los que quedábamos sin padres dando tumbos por la ciudad aprendíamos rápido que tras el toque de queda no había consideraciones para nadie.



1 comentari

Una habitació amb vistes

La companya de classe li explicava que des de la seva terrassa veia el mar, que era uns carrers més enllà, i els arbres del parc que tenia just a sota de casa.

Ella, en canvi, obria la finestra, agafava una cadira i s’asseia per contemplar un riu. L’endemà unes muntanyes nevades. I a l’altre, la sorra del desert. La Mònica no tenia vistes, el seu pis donava a un minúscul pati interior de l’edifici. Però llegia, llegia molt, i vivia moltes vides mentre esperava que passés el temps per poder recuperar la seva.



Deixa un comentari

Aniversaris

La Roser tanca els ulls i fa memòria. Ara farà deu anys que van començar a sortir; nou d’aquelles vacances fantàstiques en què van voltar per mitja Europa; vuit del casament, tots dos radiants, amb desenes de convidats; set que ell li va fer allargar el vestit comprat per celebrar l’aniversari; sis del naixement del seu primer fill; cinc de les discussions setmanals; quatre de l’arribada de la nena; tres dels primers insults i males paraules; dos d’haver necessitat una capa extra de maquillatge pel sopar d’aniversari i un any del seu divorci.

Compte enrere finalitzat. Avui, per fi, sent que comença una nova vida. Sense celebracions pendents.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


6 comentaris

La fiesta de cumpleaños

En casa eran cinco hermanos, casi ni la veían. Sus “amigas” del instituto la dejaron de lado y reían las gracias a los imbéciles de turno que se metían con ella. Al cumplir 15 años decidió celebrarlo en una barca. Subió sola y empezó a remar. Todavía no ha vuelto.


[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]


1 comentari

Cròniques porcines

Us escric des d’Osona. Sí, des de l’espai aïllat. Alguns hem pogut escapar del domini porcí. Deixo aquestes línies amb l’esperança que arribin a algú de l’espai humà, tan a prop i tan lluny alhora, que com a espècie evolucionada siguin llestos i puguin evitar que es repeteixi la situació que patim a la nostra comarca en altres zones amb bestiar. I, si és possible, que vinguin a treure’ns d’aquí als qui malvivim al marge de la nova llei imperant. Amb la informació de camp que tenim recollida, des de l’exterior podrem elaborar un pla de rescat per alliberar la població i retornar-los la vida que tenien abans. Si esteu llegint aquest missatge i no podeu fer res per ajudar-nos, envieu-lo a qui cregueu que pugui actuar. Som la resistència: uns quants que subsistim amagats, organitzats, amb una comunicació precària, però ens falten eines per contenir l’expansió del nou dominador i sols som incapaços d’assolir l’èxit en els nostres objectius. Us necessitem!

Costa de creure fins on ens ha portat la deriva dels esdeveniments. Qui es podia imaginar que els porcs prendrien el control!! Primer cal tenir en compte les alteracions genètiques que se’ls hi van aplicar, com l’aberració de fer-los créixer dues potes més per tal que cada animal produís més pernils, Continua llegint


Deixa un comentari

Menguante

Rosario lleva la vida entera enganchada a un espejo, aunque cada vez de menor tamaño.

De niña, en clase de danza, aprendió la elegancia en el porte tras años de pliés y “relevés” mientras se observaba girando en esa gran pared que reflejaba sus movimientos.

Su abuela era modista, y de jovencita le encantaba coger retales que sobraban para improvisar vestimentas de todo tipo. Se paseaba mirándose en la puerta del armario de mamá con uno u otro color, con seda o lino, con mil combinaciones distintas.

Entre una cosa y la otra, y ayudada por su esbeltez, acabó en el mundo de la moda. Le daban los últimos retoques a su imagen en el camerino para salir a desfilar. Las pasarelas se abrían a sus pies, como lo hizo la cartera de un magnate de los negocios a cambio de que ella le abriera sus piernas.

El tiempo no pasa en balde y ese hombre con alta estabilidad económica tenía baja estabilidad emocional, además de ser rico en impulsos y pobre en autocontrol. Espejito en mano se esmera con el colorete para tapar lo inaceptable.

Últimamente aspira a hacer desaparecer unas líneas blancas de su brillante superficie.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC]