Qüestió de sort?

En Mick Matterly va arribar al poble per cobrir la vacant de xèrif. Fou en baixar de la diligència que va saber que en seria el tretzè des que s’havia formalitzat el càrrec tot i que, com que no era supersticiós, no podia predir si això li suposaria tenir millor o pitjor sort que els seus predecessors. De fet, en preguntar què els hi havia passat, obtenia respostes vagues dient que per un motiu o altre havien hagut de deixar la feina.

Els dies transcorrien força tranquils, fins aquella tarda que el van requerir al saloon. Quan el xèrif hi va entrar, no s’havia aixecat ningú de la taula atenent les ordres del bàrman que els encanonava amb un rifle. Allí seguien els quatre jugadors: el ferrer del poble, un soldat del setè de cavalleria, un jugador de pòquer rodamon i la madame del bordell.

Al damunt de la taula, les cartes estaven tacades de sang, algunes cara amunt entre les quals destacaven cinc asos.

Al voltant de la taula,

Cuéntamelo otra vez

El montoncito de arena que se está formando a mis pies empieza a preocuparme. Aunque siempre llegaba a un vestíbulo, hoy he aparecido en un recipiente de cristal.
–”¡Busca la esquina norte!” –me grita el sombrerero.
–”Imposible” –contesto– “la base es redonda. Tampoco sé dónde está el norte.”
– “Lo marca la estrella polar.”
–“Pero, ¡es de día!”
–”Cansados de tomar el té, queremos que el tiempo avance. Por eso construímos este gigantesco reloj…” –terció la Liebre de Marzo.
Observo humo a mi izquierda. Lo sigo. Junto a un agujerito, la oruga fuma con su narguile.
– “¡Dame un trozo de esa seta!”
Y haciéndome pequeña salgo por donde se escapa el tiempo.

---

• Presentat a XVI Edición de Relatos en cadena amb la frase inicial donada: “El montoncito de arena que se está formando a mis pies” (06/03/2023).

Rutines

La Lola, tot i ser àvia, tenia sempre la inquietud d’estar al dia pel que fa a equipació tecnològica. Per això, a casa seva, l’Alexa de 80a generació ho governava absolutament tot: ajustava la temperatura i lluminositat al gust d’ella, a la televisió-mural del menjador hi projectava les seves pel·lícules preferides, encarregava la compra al supermercat dels productes que més li agradaven segons s’anava buidant la nevera, amb el programa de realitat virtual simulava un passeig pel Sena al pati de casa, i un llarg etcètera.

Al Manel, el seu marit, ja li estava bé perquè, encara que la seva dona havia mort feia mig any, mantenir-ho així era una mica com seguir amb ella.

---

• Presentat al Concurs de l’Institut Mediterrània Sant Jordi 2023.

—>> GUANYADOR DEL CONCURS!! (categoria adults català)

Sucedió en la antigüedad

Abundaban las leyendas sobre ellos pero casi nadie las creía. Hasta que, un día, alguien dijo haber visto uno. Su medio cuerpo sobresalía de una construcción de madera que se mecía con las olas. La respuesta fue: “¿Cómo sabes que tiene piernas?”. Organizaron una expedición para comprobarlo, y las observaron claramente cuando trepaba por unas cuerdas. El hombre las descubrió y gritó: “¡Sirenas! ¡A estribor!”. Ellas se sumergieron presurosas, llegando a oir a los marineros burlarse de él: “Otra vez con tus fantasías”.

Bajo el mar decidieron que no eran de fiar y sería mejor permanecer ocultas a sus ojos.

---

• Presentat al concurs VIII Edición de Relatos con Banda Sonora inspirat en la cançó “Sirena Varada” de Héroes del Silencio.

[TANCADA] PROPOSTA: X certamen de cuentos Madrid Sky

Barrinant

L’Eloi va conduint pesarós, no es pot treure la Joana del cap. Posa la ràdio per distreure’s una mica. Just està sonant la cançó amb què es van fer el primer petó ell i la Joana. La pena li fa un nus a l’estómac i decideix canviar l’emissora. Apareix la veu d’una psicòloga que desgrana les etapes del desamor. A la tercera frase en té prou, no vol que li analitzin el moment actual de la seva vida. Tria un programa d’humor: uns amics fan una broma a un tal Eloi, dient-li que han vist la seva xicota petonejant-se apassionadament amb un altre noi. No pot ser, pensa.

Arriba a casa i diu al seu germà:

-No t’ho creuràs! He agafat el cotxe del papa i la punyetera ràdio…

-Ho sé, la ràdio està espatllada. Ja ho estava dissabte i encara no l’ha pogut portar al taller. M’ha dit que hi anirà demà.

---

• Presentat al XII Microconcurs La Microbiblioteca

[TANCADA] PROPOSTA: Inspiraciència 2023

Penares ingrávidos

Mamá es muy alegre y no suele llorar mucho, por eso tardamos años en darnos cuenta. Recuerdo la primera vez que la vimos. Estaba triste por haber discutido con la tía Amparo, y se le escaparon unas pocas lágrimas por el rabillo del ojo que cayeron hacia arriba. Ella, para disimular, se pasó la mano por la frente y se las secó rápido.

En otra ocasión, tras unas semanas de frío y sequía, su precioso jardín siempre tan lleno de colorido se iba apagando a pesar de sus cuidados. Justo cuando descubrió que se marchitaba la última flor, vimos desde donde estábamos jugando como empezaba a llorar de forma contenida mientras se paseaba entre las plantas paliduchas. Sus lágrimas se fueron acumulando algo por encima de su cabeza formando pequeñas nubes y, pasados unos minutos, cayeron sobre el jardín dándole vida de nuevo.

Ayer por la tarde se murió el abuelo. Esta noche, en el pueblo ha llovido mamá.

---

• Presentat al 9è Concurs de microrelats de l’iSabadell.

—>> GUANYADOR DEL CONCURS!! (categoria castellà)

[Enllaç a l’article del diari iSabadell relatiu a l’entrega dels premis]

Tuits presentats a la 4a ed. Concurs #LletresDeRàdio

Et vas estimar més deixar-me, i jo seguia volent tenir la teva mirada a prop meu. No et podia retenir contra la teva voluntat però, a la prestatgeria, llueixen els teus ulls dins el pot de formol.

—>> Tuit FINALISTA DEL CONCURS!!    [Anunci de finalista]

[Enllaç al tuit]

---

La Caputxeta Vermella va decidir canviar la ruta pel bosc i vorejar la costa per anar a casa de l’àvia. Abans, però, va enviar un WhatsApp al llop, indicant-li el nou recorregut. A veure en quin punt la interceptaria aquest cop. Fugia de la rutina.

[Enllaç al tuit]

---

A la sala de vetlla el segon dia va aparèixer algú que ningú coneixia, amb un gos pigall, i va demanar per la vídua. Amb un nus a la gola i la visió encara borrosa, volia agrair-li la donació d’òrgans.

[Enllaç al tuit]

Vint-i-un anys

Ho tenia fotut, molt fotut. Havia seguit els consells d’un expert economista que sortia a la tele, i havia invertit els seus pocs estalvis en aquelles accions que tant havien de pujar en dos dies. Les notícies financeres, en lloc d’anunciar l’esperada fusió amb una gran corporació, van comunicar la fallida de l’empresa local. Allò que li havia de resoldre la vida, l’acabava d’enfonsar del tot. Estava arruïnat, sense feina i amb tres mesos impagats de la hipoteca per poder aportar més en l’operació de borsa. Només feia que donar-li voltes a la seva situació. No hi veia sortida. Va tancar la porta del pis decidit.

Es trobà la veïna que deixava l’ascensor:
-Bona tarda. Què, prova bé el dimecres?
-Doncs no precisament…
-Ja li vaig dir quan va passar l’altre dia per sota l’escala del lampista, que li portaria mala sort. I també se li va creuar per davant el gat negre del…
-Miri, no estic per romanços d’aquests avui!

Va entrar a l’ascensor i va pitjar el darrer botó. Es veié reflectit al mirall i li va clavar un cop de puny.
-I ara això seran set anys de mala sort?