PETITES HISTÒRIES


6 comentaris

Matisos

Podem imaginar la vida com un recorregut de colors. En néixer obrim els ulls a la llum, i el color blanc del nounat va agafant moltes tonalitats, suaus d’inici. Van pujant d’intensitat, milions de colors a la infantesa dels quals en triarem els que brillaran cridaners a l’adolescència. A la joventut gaudim de colors més forts, cadascú ja té els seus, que l’acompanyen durant anys. A vegades s’uneixen a la paleta d’algú altre, formant noves variants, enriquint les gammes. I en passar el temps, trobem els colors de la maduresa, afegint-hi tons marronosos i envellutats.

Però hi pot haver accidents que trenquin aquesta progressió, o malalties que de cop deixin una vida suspesa amb tot ben enfosquit. I, quin raig de llum aporta un petit matís quan, d’un negre molt negre, es passa a un gris, encara que sigui fosc.


Nota: Aquest relat el vaig publicar a Relats en català el dia 20 de març, amb aquest afegit:

“Dedicat a la meva mare que ara mateix està lluitant a l’hospital. T’estimo, mama.”

Aquell dia ens havien informat d’una petita millora en el seu estat dins l’extrema gravetat.
El dia 21 ens van trucar de l’hospital. Ella era una lluitadora, però aquest cop no se’n va sortir.
Gràcies per tots els colors que em vas donar, mama.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


Deixa un comentari

Gastronomía familiar

Los recuerdos de la abuela se fueron difuminando poco a poco, hasta perderse en el laberinto de su mente. Sin ese ingrediente tan especial que ella añadía al cocinar, algunas recetas no sabían igual. A todos nos encantaban las croquetas de ir a merendar al río y las de pasear al sol entre las flores del patio. Nos hacían sentir allí. Su plato más espectacular: las empanadillas de fiestas del pueblo en sus años mozos. A veces, le invadía la melancolía y recordaba cuando murió el abuelo. Entonces apartaba aquella masa y decía que se la quedaba para ella. Como alternativa nos preparaba tortilla de alegría, pues los huevos también eran singulares porque mi abuela cantaba al tirar el grano a las gallinas.



Deixa un comentari

Un meteorit?

No ens ha arribat la història sencera. No quedava bé. No encaixava amb el missatge global a donar en el llibre sagrat, i van voler-ho explicar amb la ciència. Però jo ho destaparé tot en honor a la veritat.

Durant molt de temps hem cregut que Noè va construir una enorme arca. I és cert, va treballar de valent perquè en va fer no una sinó dues. La primera d’elles ja sabem quin passatge portava. A la segona hi van pujar els dinosaures, una parella de cada espècie. Al cap de pocs dies de navegació, una baralla entre els triceratops va acabar ocasionant una via d’aigua a l’embarcació i el pes que duia va contribuir al seu ràpid enfonsament. No va ser possible el rescat, només hi havia una altra nau surant en aquells mars infinits i anava ben plena.

I aquesta és la veritable història sobre l’extinció dels dinosaures.



2 comentaris

1 de noviembre

«No hay tiempo que perder», dice mi abuela. «¡Apúrate, ya empiezan! Es tu primera fiesta de los muertos desde que llegaste a México, cuando enfermé y tus padres volvieron para cuidarme. Te gustará.» Me coge de la mano para ir al patio. Está muy bonito, lleno de flores, comida y juguetes. Delante del altar señala: «Mira esas calaveras dulces» y me hace leer el nombre que llevan en la frente. Me esfuerzo con las letras y, sonriendo, digo: «Pe-dri-to». Es una pena que papá y mamá no me hayan oído, porque se alegrarían mucho y quizá así dejarían de llorar delante de mi foto.


—>> RELAT FINALISTA DE LA SETMANA!!

[Enllaç als finalistes de la XIV edició Relatos en cadena]


2 comentaris

Casa nova, vida nova

Després que la Cèlia expliqués a tothom que el seu home havia fugit amb una turista francesa sense previ avís, a ningú li va estranyar que es volgués vendre la casa.

Va penjar un cartell a la porta on es podia llegir “En venda” i, a sota del telèfon, una breu descripció: “Dúplex amb menjador, sala d’estar, 4 habitacions, 2 banys, cuina, safareig, pàrquing per a 2 vehicles, traster, terrassa de 30 m² i jardí de 250 m²”.

No deia res dels insults a crits, dels cops rebuts, de les empentes per les escales, ni del cos enterrat sota el cirerer.


—>> TERCER PREMI DEL CONCURS!!


Deixa un comentari

¿Infancias?

Fueron unos meses difíciles los que pasamos aquel invierno hasta que mi hermano y yo iniciamos la huída hacia los bosques. Al oscurecer buscábamos un escondite, pero los más mayores nos empujaban y pateaban hasta echarnos a la calle. Ese hueco lo querían para ellos. Decían que nosotros, más pequeños, cabíamos en cualquier rincón. Que además éramos rubios, ideal para sembrar la duda, y con un brazalete encogido que podíamos disimular en los pliegues de la manga. Los que quedábamos sin padres dando tumbos por la ciudad aprendíamos rápido que tras el toque de queda no había consideraciones para nadie.



2 comentaris

Una habitació amb vistes

La companya de classe li explicava que des de la seva terrassa veia el mar, que era uns carrers més enllà, i els arbres del parc que tenia just a sota de casa.

Ella, en canvi, obria la finestra, agafava una cadira i s’asseia per contemplar un riu. L’endemà unes muntanyes nevades. I a l’altre, la sorra del desert. La Mònica no tenia vistes, el seu pis donava a un minúscul pati interior de l’edifici. Però llegia, llegia molt, i vivia moltes vides mentre esperava que passés el temps per poder recuperar la seva.