PETITES HISTÒRIES


2 comentaris

Musicalitat

Cansades d’estar tants i tants anys a la mateixa illa i veure incomptables tripulacions que sucumbien als seus cants, les sirenes van decidir que, per una vegada, canviarien els papers. Per això, quan va passar la següent nau, entonaren les seves melodies per atreure els mariners i en llançar-se a l’aigua embruixats per les harmonioses veus, van pujar a bord. Aquest cop els homes no van morir, sinó que van quedar obligats a cantar a les embarcacions que s’acostessin a l’illa. Amb moltes ganes d’aventures, les sirenes posaren rumb a unes altres terres. Durant unes setmanes van visitar unes costes precioses, però s’enyoraven i volgueren tornar. En apropar-se a casa, les seves oïdes digueren prou. Allò no hi havia qui ho aguantés. Van tenir clar que no repetirien l’experiència si no trobaven uns mariners amb un mínim d’estudis musicals.



Deixa un comentari

Perfecto / Dubitativa

PERFECTO
Me queda un regusto amargo en la boca cada vez que pronuncian su nombre. Y ahora comentan que no aparece. ¡Así se pudra en el infierno! Me felicitaron al trasladarme a su equipo. “Es el jefe perfecto”, decían. Perfecto cabrón, digo yo. Sus manos siempre en mi cintura, en mi cadera, en mi culo. Con disimulo, eso sí. No me atreví a contarlo. ¿De qué serviría? Yo acababa de llegar y él era un jefe venerado. Dirían que soy demasiado quisquillosa. Pero lo del otro día ya excedía cualquier límite… No lo encuentran, dicen. Si con los nervios no he dejado pistas, espero que nunca lo hagan.


DUBITATIVA
Me queda un regusto amargo en la boca al pensar que me pueden llamar el lunes. Me aterra salir por antena, que mi voz suene por la radio. Tengo pánico a quedarme en blanco en la votación a otro relato. Y además no estoy leyendo ningún libro. ¿Dónde está el botón de cancelar el envío? Este no es, ¿verdad?



Deixa un comentari

NOVA CAPÇALERA!!

Avui estem d’estrena!!    

En una entrada anterior us demanava quin us agradava més dels quatre dissenys que havia preparat la meva filla (gràcies Mar! )

MOLTES GRÀCIES A TOTS PER DEIXAR-ME LA VOSTRA OPINIÓ!!

Entre les respostes al blog, a Twitter i en un fòrum de relataires, vaig reunir 57 opinions  

Els vots es van repartir així:

  • opció 1: 23,5 vots (sí, hi va haver algú que en va triar 2)
  • opció 2: 14 vots
  • opció 4: 19,5 vots

Per tant, seguint el vostre consell, la primera opció és la que rebrà els visitants del blog.

I com sempre, gràcies per llegir-me!!


1 comentari

Més que fotos

Monsieur Gremière no era un fotògraf convencional. Quan capturava una imatge es produïa un estrany efecte en la línia espai-temps. Si, just en la fracció de segon en què estava obert l’obturador, un subjecte retratat pensava un desig, aquest es complia. I amb totes les conseqüències.

Els casos més senzills eren desitjos materials. Com el jove de família humil que desitjava tenir un Ferrari lluent i després de la foto va trobar un cotxe vermell a la porta i les claus a la butxaca. O aquell desig d’algú altre de guanyar a la loteria aconseguit amb un bitllet premiat en el següent sorteig.

Però això no era tot. Quan la Teresa va fer-se un retrat amb la seva filla a l’estudi de Gremière, va pensar: “Tant de bo el Josep no ens hagués deixat fa uns anys en aquell accident” i, tot d’una, entre elles dues hi havia Continua llegint


Deixa un comentari

Paso de peatones

Cruza con paso lento. Decenas de años le acompañan. El conductor que espera ignora que está ante un niño escondido de las bombas, unos ojos ilusionados por el sí de la Tomasa, unas manos agrietadas de trabajar la tierra, un abnegado padre de tres hijos y, ahora, una soledad inmensa.


[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]

—>> Aquest microrelat ha estat seleccionat i publicat al llibre recopilatori “Bailemos palabras” (us el podeu descarregar en PDF o EPUB a l’enllaç).