PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Qui vol portar ulleres

És ben cert que moltes vegades ens posem unes ulleres per contemplar la vida i, segons les que agafem en cada moment, canviem la percepció de la realitat que vivim. Així ara puc dir que durant uns anys he portat unes ulleres amb un filtre rosa afegit, per imaginar que seguíem en braços de l’amor. Després he portat ulleres negres, per tapar el que no volia veure, com els blaus al cos segons la intensitat amb què t’esveraves.

Però l’altre dia em van caure els vidres que m’entelaven els ulls, es van esmicolar en mil bocins. Va ser quan vas cridar al Pol mentre se t’anava inflant el coll. Això no hi ha ulleres que ho camuflin. L’endemà vas trobar els armaris buits. Segur que no te’n sabies avenir. De cop, estaves sol. La veritat és que ho hauria d’haver fet fa molt temps. I tant se me’n fot el que facis en endavant.

Per començar, ens estarem uns dies lluny de tot. Continua llegint


2 comentaris

Familia

“Azul”, contestó la pequeña a la pregunta del dependiente. Entraron en la tienda nada más salir de la peluquería, con sus padres y hermano pelones como ella. Los cuatro se pusieron el pañuelo en la cabeza. Elisa sonrió, no sería la única en llevarlo en su reincorporación a la escuela.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


3 comentaris

Sense límits

La meva mare havia fet tot els possibles per persuadir-me que jo era capaç de grans proeses; però el meu pare, que creia que l’ambició era el camí més segur cap a la ruïna i el canvi una paraula equivalent a destrucció, no parava atenció a cap pla per millorar la meva condició o la dels meus semblants. Només la mare creia en mi quan vaig decidir fer-me fustera. La gent s’estranyava, no només perquè fos una dona, sinó perquè en una regió sense mar vaig proposar-me construir embarcacions. També vaig voler aprendre a nedar i em vaig preparar físicament. He de ser capaç de caminar molts quilòmetres, tot i que nedar no em farà falta si arribats a la costa tinc el material per fer una barca prou resistent. Ho aconseguiré, pares, us escriuré des d’Europa.


  • Presentat al Microconcurs de Relats en Femení 2020 (frase d’inici obligada: “La meva mare havia fet tot els possibles per persuadir-me que jo era capaç de grans proeses; però el meu pare, que creia que l’ambició era el camí més segur cap a la ruïna i el canvi una paraula equivalent a destrucció, no parava atenció a cap pla per millorar la meva condició o la dels meus semblants”).

—>> MICRORELAT GUANYADOR DEL CONCURS!!

[Enllaç al resultat del concurs]