PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

De soluciones e ingredientes

Ayer, entre sollozos, la vecina me explicó su última pelea con el novio. Así! me puso la cabeza. Al acostarme me pesaba una tonelada. Será por eso que me he levantado sin ella, debe necesitar ración doble de descanso.

Bueno, ya me las arreglaré. Lo podré disimular levantando el cuello de la gabardina y con un sombrero encajado. El único problema es cómo sujetar el violín para tocar esta tarde en la función. Hhhmmm… Un soporte con pinza sobre el hombro y listos.

Peor fue el día que me acosté con el antebrazo derecho agotado de hacerle cortes de manga a mi jefe. Al día siguiente me tuve que atar la minipimer al codo para cocinar. Casi me quedo sin huevos intentando hacer la bechamel.


  • Presentat a la proposta del Monstruoscopio de Esta noche te cuento, ronda 2 (dedicada a l’escultura), condició: et despertes i t’ha convertit en un músic sense cap (proposta inspirada per l’escultura de la foto), hi ha d’aparèixer una “minipimer” i relat de gènere humorístic

—>> Vaig passar a la següent ronda

[Enllaç al relat al blog d’ENTC]  (sota el pseudònim de Fred Astaire)

Anuncis


2 comentaris

Vacances

Acaben els macarrons i canvien de carmanyola. De segon, carn arrebossada. Estan acostumats a usar coberts petits pels diferents viatges a la natura que sempre han fet. Aquest cop l’Andreu, el fill gran, es queixa.
-Mama, un altre cop el mateix?
-Sí, fill, ja saps que hi ha menjar que va millor que altre per portar a la motxilla a les excursions.
-Sí, però potser ja no cal, ni la carmanyola…
-Ni però ni res. Mira quin cim –afegeix ella assenyalant cap a la finestra.
Els dos nens es miren. L’Andreu agafa la mà de la mare:
-Mama, no ens cal estar en un refugi diferent cada dia, amb una vista bonica. –S’acosta a la finestra i treu el pòster que ella hi havia enganxat al matí -Encara que haguem anat als Alps amb el papa, a nosaltres ja ens està bé passar aquestes dues setmanes amb tu sense moure’ns de casa.
Al moment, el petit replica al seu germà:
-A mi sí que m’agraden les fotos! Que en tens més, mama?


—>> MICRORELAT GUANYADOR DEL MES!!

[Enllaç al blog de la Microbiblioteca – guanyadors d’octubre]


1 comentari

Teixint la vida

La Maria, asseguda d’esquena a la finestra, teixeix una acolorida bufanda. Aixeca el cap per contestar a la seva filla:
– Després de dinar ens ha vingut a cantar una coral.
A la residència on viu organitzen moltes activitats culturals.
– ‎Mama, aquesta no va ser l’actuació d’ahir?
La mare lluita amb els seus records recents. “Quan vam escoltar aquells cantaires tan simpàtics? Si no era avui…” pensa la Maria. Les imatges van i venen, entrecreuant-se com tiges d’heura. De cop s’obre pas la sensació d’estar en un pati de butaques a les fosques.
– Ai, sí, tens raó Glòria. M’he confós. Una pel·lícula, -diu amb convenciment- avui hem fet sessió de cinema.
– ‎I quina heu vist?
La Maria deixa les agulles de fer mitja al cistell amb els cabdells de llana i Continua llegint


3 comentaris

Efectos literales

Ese día el don de la literalidad se encarnó en el párroco del pueblo. Su vecino Andrés criticaba las procesiones lanzándole improperios. Juan le contestó: “Deberías lavarte la boca con estropajo” y la respuesta “Eso quisieras tú” fue acompañada de unas enormes pompas de jabón que dejaron mudos de asombro a los presentes. Enfurecido, soltó una retahíla de reclamaciones, a cuál más encendida. El párroco entonces lo acusó de tener una “lengua de fuego”. La siguiente palabra de Andrés le chamuscó el bigote. Lo peor llegó cuando Juan se propuso “contar verdades como puños”. Lo noqueó con la segunda frase.



Deixa un comentari

Cas perdut

Tapat amb un abric vell i un barret atrotinat, es passa el matí arraulit en un racó a l’entrada de l’església, amb els ulls mig tancats, dormitant. Als seus peus, una caixa de cartró té escrita una súplica: “Unes monedes, per caritat”. En aquell barri de gent adinerada hi ha força moviment, primer a les botigues de roba properes i després amb la missa. Ningú se’l mira però de tant en tant cau algun euro. Al migdia fa recompte i es compra un entrepà. La cambrera del bar veí ja fa uns dies que atén al senyor de la barba. En veure’l, el seu cap li va ordenar que servís el menjar per emportar i ràpid, que no el volia assegut a la terrassa perquè espantaria els clients. Llavors l’home, arrossegant els peus mentre mastega, va cap al metro.

Baixa en una altra zona de la ciutat, un barri de gent treballadora que a la tarda bull de vida. Allí ha trobat Continua llegint