PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Cabòries

Una vegada més, ha perdut el fil i, aquest cop, mai millor dit. I és que, per matar l’avorriment, ha decidit tallar una mica de la llana que tenia a les mans per fer un d’aquells jocs de cordes de quan era un infant. Del tortell li sembla recordar que li deien. N’ha nuat un tros, ha aconseguit posar-se’l entre els dits fins a reproduir la situació de partida i, tot d’una, ha vist que no pot jugar-hi sense companyia. Fa tant de temps que està sol, que no hi ha caigut; però és que necessitava una distracció i és el primer que se li ha acudit. Amb la gran aventura que esperava viure només entrar… Segueix caminant sense esma, gira cap aquí, gira cap allà, quan s’adona del que ha fet. On és el fil? Fa unes quantes bifurcacions que l’ha deixat anar, quan ha preparat aquell joc absurd! I ara, què farà? Com sortirà? Què pensarà l’Ariadna si passen les setmanes i no apareix? Tancat aquí dins de per vida, pot entendre la bogeria del Minotaure. Si tampoc ell tindrà manera de trobar la sortida, potser quan es topi amb la bèstia li pot ensenyar el joc de cordes. I convence’l de fer-se vegetarià.


  • Presentat a la 9a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 162 [Poeta Josep Carner] – contenir la paraula “vida” i opcionalment “el/la protagonista estigui atrapat en un laberint”).


4 comentaris

La vidente

La madre, exhausta por los dolores del parto, lo mira con cariño. Es tan pequeño, rollizo y sonrosado…

Al momento, horrorizada, lo ve todo: sabe el accidente que tendrá, presiente el dolor físico desgarrador, percibe las secuelas y el tormento psicológico, intuye tanto y tanto sufrimiento acabando con su alma rota y la de ella misma también hecha pedazos. Así que toma la difícil decisión. Cuando la comadrona le da el bebé, este cae fatalmente al suelo.


—>> MICRORELAT FINALISTA DEL MES!!

[Enllaç als finalistes de febrer de la Microbiblioteca]


Deixa un comentari

Les vacances somiades

Estava molt contenta: marxàvem de viatge! La mama va dir que faríem excursions, acampada i navegaríem al mar. Un somni per a mi!

Vam començar a caminar, passant per boscos, rius i muntanyes. Quan em cansava, el papa em portava a les espatlles.

A la platja va ser fantàstic! Les onades, la sorra… A la barca tenia por, plorava perquè s’enfonsava i no sé nedar. Però el segon vaixell era millor.

Ara fa setmanes que estem en tendes de campanya. Comença a fer fred i ja no em sembla divertit. Aquesta nit demanaré als pares si podem tornar a casa.



Deixa un comentari

Tiempos duros

No puede más. Natalia, cabizbaja, se pasa la mano por la frente. Lo hace medio escondida, al final del pasillo. Esta llamada ha sido muy difícil. La voz del otro lado del teléfono no lo podía encajar, y menos con la información de ayer.

-«Pero…, nos dijeron que su estado había mejorado dentro de la gravedad…»

-«A veces ocurre, se observa una leve mejoría, aunque después la evolución no siempre sigue esa línea y empeora.»

Sollozos como respuesta.

Van cinco diálogos parecidos en este inicio de semana. Ahora que los familiares no pueden acompañar a los enfermos, todo es más complicado. De explicar, de comprender, de asumir.

Natalia llega del trabajo. Se ha cambiado antes de dejar el hospital, pero se vuelve a quitar la ropa y se ducha, enjabonándose a conciencia. Entonces es cuando pasa a saludar a su madre, que ya se encuentra en la cama. «¿Qué tal has estado hoy?» le pregunta, y le da un beso. Y así un día tras otro. Esperando que las precauciones que toma sean suficientes para no llevar el virus a casa. Esperando que mañana haya menos bajas en su planta. Esperando tener que hacer menos llamadas disimulando su voz rota.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


Deixa un comentari

Cercant solucions

A la Mercè el nou tanatori li va semblar molt bé, amb tanta llum, tant espai, tantes sales. Va pujar a la primera planta, a la sala 2. Digué als seus fills: “Mengeu una mica del berenar que ofereixen. Jo vaig a donar el condol a la família”. Els tres petits van agafar algunes pastes i suc.

El dijous hi van tornar a anar, però a la sala 9. La mare els va dir el mateix: ‘Mengeu alguna cosa mentre jo parlo amb la vídua”.

El dimarts següent van pujar al segon pis sala 5. Dos dies més tard, planta primera sala 11. La treballadora de recepció s’hi va fixar quan ja portaven unes setmanes anant-hi. Els va seguir i els observà. El següent cop els esperava a la porta amb un paquet de galetes, croissants i sucs. La Mercè, sorpresa i una mica avergonyida, li va agrair. Van quedar que els donaria berenar els dimarts i dijous, els dies que no anaven a l’esplai de la parròquia.



Deixa un comentari

Misión especial

Le obligaron a sentarse en el sofá, junto a sus zapatos rojos que no dejaban de dar brincos. El encargo que recibía era claro. Tenía que entrenarlos hasta conseguir que le hicieran caso y caminaran por donde ella les pidiera. Los haría andar, incombustibles, por los campos llenos de minas. Ningún pie o brazo más. Ninguna vida más.



1 comentari

Art modern

Per fi havien traslladat l’escultura i lluïa al centre de la plaça acabada de remodelar. Amb un blanc impol·lut, alçava les seves formes capritxoses al cel. Els veïns del barri no ho veien clar: “Sembla un penjador d’abrics de cap per avall”, “Als artistes moderns no els entenem pas”, “Segur que ens ha costat un ull de la cara”…

Abans de passar deu dies, una pluja que arrossegava fang la va deixar ben esquitxada i amb un color marró de gos com fuig. Els entesos en art contemporani lloaven l’escultor: “Crec que aquesta mutació del color la tenia prevista per mostrar als espectadors l’adaptació al medi”, “L’aspecte actual simula les branques nues dels arbres, que es veuen exposades també als elements de la natura”…

Uns dies més tard, uns nois amb monopatí van practicar salts acrobàtics des del nivell inferior d’un dels braços (o tentacles, segons qui en parlava). El resultat va ser el trencament de part de l’esmentat braç i del turmell del darrer noi que ho va intentar. Els tècnics municipals van assumir-ho com a part de l’evolució de l’obra: “Aquesta peça penjant ens mostra Continua llegint