PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Francisca

Aquel día de verano de 1945 se repetía una y otra vez en su memoria. Y buscaba a mi hermano Andrés, su nieto, que para ella era su José, esperando poder bailar su canción. Tanto daba donde se encontrara, en su cabeza el escenario era siempre la plaza del pueblo. Y nosotros le seguíamos el juego, no nos quedaba otra, pues cualquier intento de devolverla a la época actual era una pérdida de tiempo. Un tiempo que ella y su memoria habían desandado hasta el siglo pasado.



1 comentari

Intercesió

Escolti, que em faria un favor? Sí, vostè, vostè que llegeix. Potser vostè pot intercedir per la meva petició?
Veurà, jo sóc el protagonista però el meu autor m’està creant un acompanyant que em porta la contrària contínuament i voldria que me’l canviés. Li donaré exemples. Quan em poso seriós, es fa un tip de riure; si cal anar de pressa, esbufega i no em segueix; quan sóc galant amb la meva dama, la desmereix… Així no tindrem ni dues pàgines de la novel·la en pau!

Li explicaré la darrera que m’ha fet. Estava jo lluitant contra uns malfactors, que m’havien amenaçat i demanaven resposta. Comprendrà vostè que com a cavaller no puc permetre una afronta com aquesta. Doncs ell em cridava que ho deixés estar, que el gegant que jo veia era un molí! Però què s’ha pensat aquest Sancho?

Ja veu el panorama. M’ajudarà? parlarà amb l’autor? Potser fins i tot voldria ser el meu escuder? Que no m’està escoltant? Per què posa aquesta cara?

Vaja, vostè tampoc em fa cas. Ja veig que deu ser amic del Sancho. Au, doncs, ignori’m i marxi, que ja intentaré buscar algú altre que m’ajudi, si tanta és l’enemistat que em té.


[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]


Deixa un comentari

Notas equivocadas

La ignorancia nos puede dar la felicidad.

La señora Emilia era feliz porque no sabía. Desconocía tantas cosas… Por ejemplo que el tendero la timaba, que sus vecinas no la soportaban, o que su marido la engañaba. Bendita ignorancia.

Además en el coro parroquial desafinaba. Y eso tampoco lo sabía.


[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]


Deixa un comentari

Vocació

Sempre m’han agradat els trens. De petit era un transport divertit i ja de jove vaig descobrir tot el seu potencial: et permet conèixer a persones força diferents i parlar amb elles per una estona, persones amb qui no coincidiries mai en un altre lloc. Trobo fascinant la gent, per això em vaig matricular a psicologia. Però la teoria em semblava avorrida, prefereixo el treball de camp, parlar amb diferents subjectes, analitzar els seus punts de vista, ajudar-los a explorar el seu propi món amb uns altres ulls. Finalment em vaig fer revisor de tren de mitja i llarga distància. En el meu recorregut pels vagons demanant els bitllets sé quins passatgers estaran més predisposats a tenir una conversa. Entre ells, trio els viatgers solitaris, me’ls emporto a la meva cabina, els convido a una copa, parlem. És trista la vida quan ningú et trobarà a faltar. Busco veure com reaccionen en situacions imprevistes, en moments extrems. Sap vostè que la cara té més de 40 músculs? Rient en movem molts però alguns només els activa el pànic. I jo ho tinc comprovat. A la cabina he habilitat un mecanisme d’apertura automàtica de la porta que s’obre a l’exterior que a la vegada dispara una càmera. Vol veure el meu àlbum de fotos? És realment fascinant.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


1 comentari

Máxima tensión

Por fin han comenzado los Juegos Olímpicos. Llegar hasta aquí ha sido desde un principio mi meta, la fecha prevista en que alcanzaría el crecimiento esperado tras superar las dificultades iniciales.

Puedo oir la voz de papá resonando en mi cabeza: “Atento chaval, el pistoletazo de salida será de un momento a otro”. En el sofá de casa, con mamá, siempre me hablaba del “pistoletazo” y de los meses de preparación que llevábamos para que todo fuera bien. “Va a ser la carrera de nuestra vida”, decía, “ya verás”. Y es que habían invertido sus ahorros en mí.

Se acerca la hora de la verdad. En estos instantes, aunque no vea a mi familia, imagino su nerviosismo. A mi padre le habrá empezado a temblar el párpado izquierdo -según mi madre es su máxima expresión de estrés-. Yo intento calmarme.

Ahora voy a salir. Desde donde estoy se palpa la expectación de fuera, oigo los gritos. Ya veo unos focos de luz. Me recibe el médico del equipo, que me da una palmada en la espalda y, cogiendo aire por primera vez en mis pequeños pulmones, rompo a llorar mientras me colocan sobre mi madre que sonríe extenuada.


[Enllaç al relat al blog ENTC]