PETITES HISTÒRIES


6 comentaris

Matisos

Podem imaginar la vida com un recorregut de colors. En néixer obrim els ulls a la llum, i el color blanc del nounat va agafant moltes tonalitats, suaus d’inici. Van pujant d’intensitat, milions de colors a la infantesa dels quals en triarem els que brillaran cridaners a l’adolescència. A la joventut gaudim de colors més forts, cadascú ja té els seus, que l’acompanyen durant anys. A vegades s’uneixen a la paleta d’algú altre, formant noves variants, enriquint les gammes. I en passar el temps, trobem els colors de la maduresa, afegint-hi tons marronosos i envellutats.

Però hi pot haver accidents que trenquin aquesta progressió, o malalties que de cop deixin una vida suspesa amb tot ben enfosquit. I, quin raig de llum aporta un petit matís quan, d’un negre molt negre, es passa a un gris, encara que sigui fosc.


Nota: Aquest relat el vaig publicar a Relats en català el dia 20 de març, amb aquest afegit:

“Dedicat a la meva mare que ara mateix està lluitant a l’hospital. T’estimo, mama.”

Aquell dia ens havien informat d’una petita millora en el seu estat dins l’extrema gravetat.
El dia 21 ens van trucar de l’hospital. Ella era una lluitadora, però aquest cop no se’n va sortir.
Gràcies per tots els colors que em vas donar, mama.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


2 comentaris

De com l’ascensió de l’Antònia, al cel sia, no va incrementar el nombre d’ànimes que l’habiten

L’Antònia ha entrat al cel. Ella ja ho esperava, tenint en compte la vida modèlica que sempre ha portat, tan altruista, tan treballadora, tan com cal. Per això no estava gens capficada quan, els primers dies després de morta, va quedar la seva ànima donant voltes entre els vius. De fet, així va poder comprovar que l’estimaven de veres els familiars i coneguts.

A la porta, a més de sant Pere, lˋhan rebut els seus pares, la germana, els avis, i també la veïna i amiga de tota la vida. Quines abraçades es poden arribar a fer tot i no tenir cos!

L’eternitat és ampla en espai i temps. Però l’Antònia pensa “Que petit és també aquest món!” quan intueix clarament l’ànima del Rafel. “Per aquí no hi passo…”, afegeix anant cap a la porta celestial. “Sant Pere, si us plau, us prego que reviseu el procés d’admissió del meu marit. No pot ser que s’hagi guanyat el cel amb tot el que he hagut d’aguantar de tardes i nits de futbol amb els amigots a casa, els crits a l’àrbitre, les cerveses i els puros. Ja ho van valorar això? No mereix passar una temporada al purgatori? No em mereixo jo descansar una mica?”


—>> MICRORELAT FINALISTA DEL MES!!

[Enllaç als finalistes de maig]


2 comentaris

Es gratis

Siempre como nuevos, así tiene los sueños. Cada mañana se los mira, los saca a que les dé el sol, los estira, les sonríe y los vuelve a guardar en su interior. Y así un día tras otro. No se da cuenta de que, por detrás, están llenos de arrugas y moho. Que su príncipe azul empieza a tener canas plateadas, que sus preciosos retoños tendrán problemas para llegar incluso “in vitro”, que la casa imaginada sigue materializada en un pequeño piso de alguiler. Algún día verá que todos ellos se caen a trozos. Pero mientras tanto, sigue soñando.



2 comentaris

Homo sapiens

A mitjan segle XXII, després d’una necessària adaptació, la vida transcorre harmoniosa amb l’entorn. En aquesta comunitat per fi han posat en pràctica seriosament els preceptes de les 3R i l’ús responsable de les fonts d’energia autoritzades, per evitar repetir els errors del segle anterior.
Uns treballen els camps, altres es dediquen al comerç, la canalla va a l’escola…
Avui, al llac a tocar de les cases, hi sura una taca. En Mateu ha provocat un vessament de gasoil quan reparava un motor antic. Sap que tindrà problemes perquè aquests motors estan prohibits. L’alarma salta als quadres de control: “Contaminació aquàtica”.
—Els terrícoles són incorregibles. No m’estranya que s’estiguin extingint al seu planeta —diu Alpyntha, el científic supervisor de la reserva habilitada per als humans terrícoles a Naboo—. Si segueixen així, a ningú d’aquesta comunitat li serà permès viure enlloc de la regió Mid Rim. Voldran tornar-los a la Terra i no tindré arguments per defensar-los un altre cop.
—Com m’agradaria que això fos possible. Tant de bo allí hagin estat capaços de mantenir unes condicions climàtiques raonables. Però crec que el que ara queda de la Terra ja no és habitable per la raça humana —contesta Kiyutnee.


[Enllaç al relat al blog de la LLMRC]


4 comentaris

Bancs útils

La Consol ha preparat més de tres dotzenes de croquetes i, encara amb el davantal posat, està esperant el Roger. És el lampista del barri, i avui li revisarà l’aixeta del safareig que goteja des de fa uns dies. Quin gran descobriment el banc de temps. Quan li’n van explicar el funcionament al Centre Cívic, va pensar que era una bona idea. Ara, per exemple, tindrà l’aixeta arreglada per dues safates de croquetes. La tercera safata li deixarà el Roger a la seva veïna Irene, que demà li portarà un encàrrec d’una botiga que és massa lluny per a les poques forces que li queden a la Consol.

Quan es torna a quedar sola, ja sense escoltar el degoteig, asseguda al balancí s’allisa el davantal. És un gest que li ha quedat de quan el seu home, en Marcel, li deia “Hi tens unes molles”. Ai, que en fa de temps que el troba a faltar! Passa moltes estones mirant fotos antigues: de quan eren joves, de quan tenien els nens… I se li acudeix que li aniria bé un banc de sentiments. Ella hi podria deixar una mica de soledat. Potser la veïna de l’àtic en voldria per una estona i així descansaria dels seus quatre marrecs. Que n’està de mal repartit el món!


—>> MICRORELAT FINALISTA DEL CONCURS!!

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]