M’has pres com un pirata: per sorpresa, sense demanar permís, estant jo desprevinguda i amb la guàrdia baixa.
Però…
… no has vingut en bergantí amb bandera negra, ja que tot en tu són colors,
… les teves armes no han estat els canons ni les alfanges, sinó la dolçor i les paraules, l’humor i la comprensió,
… i el tresor robat té incalculable valor malgrat no ser un cofre amb or i joies: t’has emportat el meu cor!
“No creo que pueda pedirse mucho más para ser un lunes por la tarde”, era su forma de acabar las reuniones de seguimiento. ¿Un jefe enrollado? Muchos lo pensaban, pero yo digo que era un cabrón. Me hacía la vida imposible: “López, a usted sí le pido más. Cambie su informe…”.
Por eso cuando Raquel de personal me avisó de mi imminente despido, quise coincidir con él en la máquina del café:
– “Señor Santos, uno largo?”
– “Hoy está màs amargo que nunca.”
“No creo que pueda pedirse mucho más para ser un lunes por la tarde”, dijo un compañero saliendo de la iglesia, “siempre recordaremos esa frase tan suya”.
Versió de 100 paraules enviada a la Wonderland – L’art d’escriure:
Al Joan, monitor d’esplai, li agraden les gimcanes: pistes, passos, fletxes, mapes…
Serà perque té avantpassats pirates?
#mmbmicrorelats
Divendres sortint de l’institut, l’Ona digué a l’Ester:
– No t’ho creuràs, tia, la Marta m’ha donat el mòbil del Pol!
– I com és això? Si no et parlava!
– M’ha dit que me’n devia una pels apunts de la setmana passada… Després li enviaré un ‘wasap’, a veure si em contesta. És tan guapo!
A casa, mòbil en mà, li va escriure: “Hola! Saps qui sóc?” amb un smiling juganer.
Va rebre per resposta: “Crec que sí” amb un smiling sorprès i un altre picant l’ullet, “el nom del perfil et delata”.
“En canvi el teu: ‘Aventurer’… Com és això?”, més smilings.
Van estar-s’hi tota la tarda: missatge amunt, smiling avall…
Dissabte ell li va donar el bon dia amb una poesia. Ella, embadalida, es deixava galantejar mirant la pantalla amb un somriure als llavis.
Diumenge van seguir penjats del mòbil, parlant de tot i de res alhora.
Per fi ja era dilluns.
L’Ona va arribar tard a classe. Quan es va asseure al seu lloc només veia el clatell del Pol… i ell no es girava a mirar-la!
Amb els mòbils prohibits fins l’hora del pati, impacient, li va escriure una nota que va avançar taula a taula fins a ell. Quan la llegí, és girà amb cara d’estranyesa.
A l’hora del pati el Pol va sortir ràpid de l’aula per anar amb els seus amics, mentre l’Ona, intentant seguir-lo amb el cor encongit, agafava el seu mòbil que vibrava. El wasap deia: “Com és que avui no em fas cas?” i un smiling trist. Quatre passes enrera hi havia el Martí, mirant-la desconcertat sense entendre res.
Des de la porta de l’aula, la Marta somreia burleta…
PETITES HISTÒRIES