Des de la cuina sento que al menjador mare i filla riuen mentre el pallasso fa sonar els platerets. M’hi afegeixo i dic a l’Alba:
– Veig que li has posat les piles noves que vaig preparar al prestatge.
– Quines piles?… aquestes? – em diu assenyalant-les. Segueixen on jo les vaig deixar, al costat de les gastades.
Empal·lidits ens mirem el pallasso, que ens pica l’ullet amb un somriure diabòlic.
La Sara té una finestra a l’habitació,
de peu tot just hi pot posar el nassarró,
a estones de puntetes la veuràs allí
perquè així pot mirar el seu preciós jardí.
On nosaltres veiem papallones i marietes
ella hi veu fades i campanetes,
i quan amb vent fulles i flors voleien
són banderoles i estandards els que onegen.
La seva mare l’observa i esperarà,
la petita el que ha vist li explicarà.
El món dels contes prendrà l’habitació:
la Sara té una finestra a la imaginació.
Aquest Sant Jordi ha estat una mica diferent.
Just fa un any vaig enviar els primers tuits a un concurs, i em van premiar. Va ser el detonant.
Després, passat l’estiu, vaig animar-me a explicar petites històries. Des del setembre fins ara porto més de 150 escrits, entre tuits, microrelats, relats curts o micropoemes. Alguns per a concursos, altres per a crides a participar o simplement perque sí.
De les moltes propostes enviades al voltant de Sant Jordi he tingut la sort de guanyar alguns premis!! (els veureu publicats al blog).
Això m’anima a seguir escrivint, però també em posa el llistó més alt!
En qualsevol cas, vull agrair els vostres comentaris i opinions, en especial als meus “comentaristes habituals“, no ho podria fer sense vosaltres.
I de nou, a tots, moltes gràcies per llegir-me!!
Des de fa uns anys s’ha permés als instituts completar les classes de diverses matèries amb viatges en el temps, que ajuden a comprendre l’evolució de la humanitat, els descobriments, els avenços científics i tants altres camps d’estudi. La bombolla protectora Delta va ser un invent revolucionari, sense ella seria impensable fer aquests viatges, ja que quedaríem exposats a ser vistos i a patir mil perills, jugant-nos-hi la vida o la possibilitat de tornar. Però gràcies a la Delta, podem passejar-nos pel passat com suspesos en una bombolla: ho veiem tot “des de dalt”, podríem dir, i ningú ens pot veure ni tocar. És cert que no hi podem anar un grup gaire gran a la vegada, ni quedar-nos massa estona en cada any visitat, però per a l’ús educatiu, aquest tipus de bombolla protectora ens va com anell al dit.
Avui anirem a fer un recorregut per il·lustrar la història dels llibres i les biblioteques. Els estudiants d’ara no acudeixen a les biblioteques. Al voltant de l’any 2.200 començaren a caure en desús, quedant com a conservadores de rareses impreses en paper i altres suports físics.
– Nois, atents. Primera parada: Mesopotàmia, any 2.000 abans de Crist. Aquí veureu com feien els primers “llibres”.
– Perdoni Imma, vol dir que no hem anat a un taller d’escultura?
– No, no, David. El paper encara va tardar en inventar-se, per això picaven sobre maons i pedres deixant-hi les inscripcions que podeu observar. I ja existien les primeres biblioteques que els conservaven.
– Apa! per a ser escriptor havies d’estar ben fort! – tots riuen.
Fem un salt en el temps.
– Sóm al segle II abans de Crist, a Egipte. Contempleu la biblioteca d’Alexandria. Continua llegint
La princesa fa tard a la cita amb Sant Jordi. Demana al drac que llenci flamarades per obrir pas entre la gentada
Y las azules, las del abuelo, de un azul claro, se distinguían fácilmente. Con ellas parecía otro, rejuvenecía 20 años y era capaz de unos movimientos impensables a su edad, y sin dislocarse la cadera. Siempre se acompañaba de más jóvenes que él, para que le pudieran seguir el ritmo. Era increíble el efecto que producían en cuerpo y mente: cuando se ponía sus mallas azules era capaz de subir a los picos más altos.
Si la Maria em veiés… amb el que li deia… i ara jo… Bé, ara em puc definir com un rodamón espacial, que només vol tornar a casa.
El fet de viatjar sol en la missió XT304 no em suposava cap problema. Les sortides a l’espai estan des de fa temps molt automatitzades, però aquest cop calia intervenció humana en algunes tasques.
És cert que hem d’estar en forma els astronautes, però una mica de peses i alguns exercicis concrets poden ser suficient. Això de còrrer no era per mi, sempre li havia dit a la Maria. Especialment quan tornava tota suada de fer 10 o 20 km. amb la colla de ‘runners’.
Tot anava conforme els plans previstos: vaig arribar a l’estació espacial amb l’esperat carregament, vam poder fer la reparació, vam obtenir les mesures amb el nou sistema enregistrador que va quedar correctament instal·lat, i ja estava de tornada aproximant-me a les coordenades per descendre cap a la Terra. Va ser llavors quan va succeir
I segur que n’he de treure un aprenentatge d’actituds: no riure del cansament dels altres fruit d’una activitat voluntària. Si volen còrrer fins donar la volta al món, endavant.
Va fallar el generador principal. Sembla que una petita tanca de l’embalatge va quedar sense recollir, va colar-se a la ranura de fixació elèctrica i va fer saltar el sistema. Llavors vaig activar el generador d’emergència. De fet, vaig moure l’interruptor però no es va activar res. Cap resposta. Al centre de control no hi han trobat explicació ni solució. Sense els generadors actius no tinc prou energia per tornar a la Terra.
Energia… tenir energia… com en tenen els que corren maratons: energia al cos per còrrer i al cap per seguir corrent…
Llavors vaig pensar en l’equip per a fer exercicis que porten totes les naus tripulades i se’m va acudir la idea: jo seria el generador d’energia. Sempre hi ha una cinta de còrrer amb un senzill aparell connectat que s’il·lumina amb més o menys intensitat segons la velocitat de la cinta. Vaig canviar les connexions i, en lloc de fer aquests llums, l’energia s’anirà acumulant en una bateria, que alimentarà al generador.
I aquí estic ara, esbufegant, corrent com no ho he fet mai. Dec portar ja l’equivalent a 10 maratons, o més!… Condemnat a còrrer i còrrer per arreplegar engrunes d’energia i poder tornar a casa algun dia… Què et sembla, Maria?
PETITES HISTÒRIES 