Va ser a l’autobús que la vaig conèixer. Per tornar a Gavà Mar des de l’hospital de Viladecans agafo l’L97 i, abans de Joan Carles I, canvio al Ga1. Al primer bus me la trobava, asseguda amb una amiga que baixava a la següent parada. Llavors m’asseia al seu costat.
A força de fer-ho dies i dies ens vam començar a saludar. Uns mesos després ja parlàvem una mica del que fèiem: ella venia de la universitat. A mi em semblava molt curt el recorregut compartit.
Un dia se’m va tòrcer el somriure quan vaig sentir com anomenava un “Jordi” parlant amb l’amiga amb cara embadalida. Havia de passar a l’acció. Vaig aplicar el que havia llegit per a que ella em mirés d’una altra manera. Però, de cop, va deixar de venir al bus.
Caminava desganat per l’hospital esperant l’hora de plegar, quan vaig portar una llitera a fer una ecografia. Era ella.
– Marta! Què et passa?
– Noto una punxada al cor des de fa uns dies. Estan buscant-ne l’origen.
Se’m va glaçar la sang. Vaig sortir corrent cap a la meva taquilla i de la nina que representava la Marta vaig treure l’agulla que fixava el paper amb el meu nom al seu cor. L’hauria d’haver posat amb un post-it.
- Presentat al Concurs “Microrelats Ciutat de Gavà”
Per a aquest relat tinc una frase final alternativa. Copio aquí l’últim tros canviant el final. Quin us agrada més? – espero els vostres comentaris!! 🙂
[…]
Se’m va glaçar la sang. Vaig sortir corrent cap a la meva taquilla i de la nina que representava la Marta vaig treure l’agulla que fixava el paper amb el meu nom al seu cor.
Després vaig preguntar-me per la Bea, la pèl-roja de l’any passat del Ga1…
PETITES HISTÒRIES 