PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

La cita

– ¿Habréis acabado a las 8? – pregunta Rosa a Alberto, al volver de comer.
– Seguro, hoy no te fallaré.
Rosa sale de la sala de proyectos y regresa al laboratorio clínico, mientras Alberto empieza a preparar las muestras a analizar, meticulosamente.

En la pausa para el café, Miguel, el encargado de mantenimiento, aprovecha que todos están en el bar y pasa como cada día por los laboratorios para comprobar el estado de los instrumentos, si ve alguna reparación pendiente, en fin, hace una revisión general. En el laboratorio de proyectos se entretiene un poco más: coloca unas microgotas de una sustancia amarilla en los objetivos de los microscopios.

Volviendo del descanso, Alberto tiene que hacer las últimas observaciones y escribir las conclusiones. No se explica cómo las muestras han evolucionado mostrando ahora pigmentación amarilla. Lo comprueba en los dos microscopios. El tutor del proyecto le recrimina:
– Has de ser más cuidadoso, Alberto. Tendrás que repetir el paso anterior.
– Pero eso significa una hora más…
– Sabes que necesitamos urgentemente estos resultados, y ya tuvimos problemas ayer.

Alberto se pone a ello, pensando cómo se lo dirá a Rosa. Pero a la hora de salida no le hace falta decir nada: viéndolo con la bata puesta y la mirada cabizbaja Rosa tiene suficiente.
– Hasta mañana Alberto.
En la puerta de la calle se encuentra a Miguel:
– ¡Hola Rosa! Si hoy tampoco tienes nada que hacer… repetimos las birras de ayer?


[Enllaç al relat a Inspiraciència]


Deixa un comentari

El puntal del equipo

Ya no podíamos contar con él. Hacía más de 24 horas que había salido y no había vuelto. Apenados, asumimos que acabó aplastado bajo una de las rocas planas de colores que cayeron ese día por el camino. Los ánimos del equipo estaban por el suelo. Sin él seguro que nos ganarían los del hormiguero del pantano en la competición de transporte de semillas.



3 comentaris

Efectes secundaris [Quin final us agrada més?]

Va ser a l’autobús que la vaig conèixer. Per tornar a Gavà Mar des de l’hospital de Viladecans agafo l’L97 i, abans de Joan Carles I, canvio al Ga1. Al primer bus me la trobava, asseguda amb una amiga que baixava a la següent parada. Llavors m’asseia al seu costat.
A força de fer-ho dies i dies ens vam començar a saludar. Uns mesos després ja parlàvem una mica del que fèiem: ella venia de la universitat. A mi em semblava molt curt el recorregut compartit.
Un dia se’m va tòrcer el somriure quan vaig sentir com anomenava un “Jordi” parlant amb l’amiga amb cara embadalida. Havia de passar a l’acció. Vaig aplicar el que havia llegit per a que ella em mirés d’una altra manera. Però, de cop, va deixar de venir al bus.
Caminava desganat per l’hospital esperant l’hora de plegar, quan vaig portar una llitera a fer una ecografia. Era ella.
– Marta! Què et passa?
– Noto una punxada al cor des de fa uns dies. Estan buscant-ne l’origen.
Se’m va glaçar la sang. Vaig sortir corrent cap a la meva taquilla i de la nina que representava la Marta vaig treure l’agulla que fixava el paper amb el meu nom al seu cor. L’hauria d’haver posat amb un post-it.


—>> SEGON PREMI DEL CONCURS!!


QUIN FINAL US AGRADA MÉS?

Per a aquest relat tinc una frase final alternativa. Copio aquí l’últim tros canviant el final. Quin us agrada més? – espero els vostres comentaris!!  🙂

[…]
Se’m va glaçar la sang. Vaig sortir corrent cap a la meva taquilla i de la nina que representava la Marta vaig treure l’agulla que fixava el paper amb el meu nom al seu cor.
Després vaig preguntar-me per la Bea, la pèl-roja de l’any passat del Ga1…


Deixa un comentari

El Biel

El Biel, el petit de casa, juga amb el seu tren. El fa pujar de la catifa al sofà per una rampa improvisada. Uns ninos surten dels vagons i fan una excursió pel sofà amb motxilles a l’esquena. La mare el crida:
– Biel, recull que marxem!
El nen apila les joguines a un costat i agafa la jaqueta. Té algun problema amb la cremallera.
Pensatiu, mira cap al sofà i, tot capficat, pregunta a la mare:
– Mama, i si la cremallera s’enganxa i no va ni amunt ni avall?
La mare el veu preocupat i li segueix la mirada… llavors ho enten tot:
– Això passa amb les jaquetes, però no amb els trens. Som-hi, cap a Núria!


—>> SEGON PREMI DEL CONCURS!!

[Enllaç a l’entrega del premi al Facebook de FGC]