– Parlant de cultura popular, aprofitarem la classe d’avui per donar veu a un rondallaire de la zona. Us presento en Fermí.
L’avi saludà els alumnes i començà.
Des de fa molt temps, per aquestes terres corre de boca en boca una llegenda que explica la història d’un ocell. I diu així.
– Sshh… Escolteu o us la perdeu.
Hi havia un petit ocell, blau i gris i blanc, al que li agradava molt viatjar. No només volar, no, sinó el que se’n diu viatjar: conèixer llocs nous, gaudir dels paisatges, saber de costums diferents, regalar els sentits amb noves sensacions d’olors, sabors, …
Des que va deixar el niu familiar havia visitat totes les comarques veïnes. Va passar del secà al regadiu, va tastar l’aigua de diferents estanys, va pujar a les serralades més altes que ens envolten, i va ser des d’aquell pic que ens queda darrera que va veure per primer cop el mar. Oh! Què era tot aquell llençol blau immens que s’estenia encara més enllà del que arribava a veure? ‘ És el mar’, li van dir, ‘aigua i més aigua, ben salada’. Alló fou tot un descobriment per a ell. Havia d’anar-hi. Havia de veure-ho de ben a prop. Així que cap allà s’adrecà.
En arribar es quedà sobre la sorra de la platja, fascinat per les onades incansables, l’escuma que aixecaven, el so de l’aigua enretirant-se i arrossegant algunes pedres, … Era fantàstic! De nit, les onades no paraven, no es veien en la foscor però s’endevinaven i es dibuixaven amb la seva musicalitat. Després, quan aparegué la lluna, quin mantell de llum li va estendre al damunt! Va quedar sense alè amb tanta bellesa.
I va sobrevolar el mar, gaudint del seu moviment constant. Es va fixar en els peixos que intuïa des de dalt i, quan va tornar a terra a descansar, ho va tenir clar: volia ser peix. Volia formar part del mar, no només veure’l des de fora, sinó viure’l des de dins. Ho va desitjar amb totes les seves forces, tant, tant, que va començar a canviar. Es notava estrany volant, semblava que les ales es movien menys i va provar a posar-se al mar. S’hi capbussà i va moure les ales que tot d’una esdeveniren aletes. Després d’uns dies traient el cap per respirar, va notar un canvi a l’interior. Els pulmons estaven mutant a brànquies i ja no necessitaria l’aire. I així poc a poc va anar deixant enrere l’ocell que havia estat per convertir-se en un petit peix. Va poder submergir-se i gaudir de la riquesa del fons del mar, descobrir un munt de noves espècies animals, jugar amb les algues i els coralls, i aprofitar els corrents oceànics per nedar més enllà. Va acabar els seus dies com un peix més dels que, feliços, creuen mars i oceans.
- Presentat a la proposta La fábrica de paraules (responent a la crida 72: contenir la paraula “nit”).
PETITES HISTÒRIES 