Desembre | 2015 | PETITES HISTÒRIES

31 Desembre 2015
by M.Carme Marí 1 comentari

Proporcionalidad

Un día mamá águila vio algo raro en su nido donde incubaba tres huevos. ¿De dónde había salido ese huevo minúsculo? No era racista, así que también lo incubó pensando: “Donde comen tres, comen cuatro”.
Como a los otros polluelos, le enseñaron el vuelo majestuoso de las águilas. Desde el puente los hombres ven al pequeño pájaro azul con todas sus plumas extendidas como las de sus hermanos.
Ahora, preparando la cena en la cocina, mamá águila espera los ingredientes: papá águila cazará un conejo, sus hermanos traerán ratones de campo y él se encargará de las hierbas aromáticas.

Presentat a la proposta “Calendario microcuentista 2016” inspirat en la imatge del mes d’octubre.

[Enllaç als relats presentats a l’octubre al Calendario microcuentista]

27 Desembre 2015
by M.Carme Marí Deixa un comentari

Històries de la prehistòria

ELLA
El nostre grup és prou nombrós. Això fa que ens puguem protegir entre nosaltres. Sempre hi ha algú alerta doncs la natura és més perillosa del que pot semblar. Si no ens embesteix un rinoceront llanut fent-nos córrer, són els mamuts els que fan caure els arbres més prims i ens poden enxampar a sota si no vigilem.
Jo tinc sort. El Tabru està sempre al meu costat i mira per mi. Un vespre va adonar-se que hi havia alguna bèstia a la vora i vam poder fugir abans que ens ataqués.
Però algun cop l’he trobat a faltar. Especialment en dues o tres ocasions, quan la brillant bola de la nit estava molt rodona i es van sentir uns brams terribles que esguinçaven la nit. El vaig buscar per tot arréu sense èxit. M’hauria ajudat a tranquilitzar-me, segur. Li he de dir abans que torni a passar per assegurar-me que serà amb mi si es repeteix.

ELL
Em trobo molt bé al costat de la Prah. M’agrada el seu somriure i l’olor que desprèn el seu cos. Crec que ella em mira de forma especial. No sé com explicar-ho però la vull protegir.
Per això, quan la bola de la nit estava més gran que els altres dies i vaig notar unes sensacions estranyes dins meu acompanyades de certs canvis per fora, em vaig amagar fins que vaig recuperar la normalitat. Amb el meu aspecte canviat podia espantar-la, i això no m’ho podia permetre.
Ara fa 3 boles grosses que em passa. Ja m’ho espero quan s’apropa la nit indicada. El pèl que em cobreix el cos comença a fer-se molt més llarg i gruixut, se’m fan amples les cames i braços, tant que caic a quatre potes, i vaig eixamplant-me d’esquena i pit. Em creixen desmesuradament els ullals i el nas se m’allarga i allarga, fins que quan vull cridar només aconsegueixo bramar.

Les nits de lluna plena, el Tabru va ser el primer cas d’home-mamut de la (pre)història, el precursor de l’actual home-llop.

Presentat a la proposta La fábrica de paraules (responent a la crida 75: contenir la paraula “lluna” amb el repte afegit de situar el relat a l’època de l’home de les cavernes).

[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]

24 Desembre 2015
by M.Carme Marí 1 comentari

Conte de Nadal (modern)

És 24 de desembre. Es va fent fosc, i pel cel ja viatja carregat de regals el trineu del Pare Noel amb el Rudolph al capdavant.
És 24 de desembre. Però la por no entén de dates, i pel Mediterrani va a la deriva una barcassa carregada de gent de totes edats. La costa els queda lluny. La foscor els va envoltant i serà difícil que els distingeixin des del vaixell de Metges Sense Fronteres que es mou per aquella zona.
El Pare Noel els veu i té una idea. Fa un xiulet i, quan el Rudolph se’l mira, li diu:
– Aquells que viatgen pel mar a les fosques no trobaran el camí. Avui fa una nit clara i nosaltres ens sabem el nostre de memòria.
El ren que guia el trineu entén el que se li ha acudit. Quan passen per sobre de la barcassa, el Rudolph fa un gest i es desprèn de la llum vermella que caracteritza el seu nas. Cau a tocar de l’embarcació i l’acompanya gronxant-se amb les onades.
Aquella nit els navegants ocasionals van sopar caldo calent.

BON NADAL A TOTHOM!!

19 Desembre 2015
by M.Carme Marí Deixa un comentari

Posi un duafle a la seva vida

He comprat per internet un llibre sobre el duafle: característiques, vida en llibertat, cria i reproducció en captivitat. Sóc usuari del llibre electrònic però diuen que l’edició especial inclou un reportatge fotogràfic, així que m’he decantat pel paper en aquesta ocasió. L’espero avui.
M’arriba a casa una caixa força gran. Estranyat l’obro i astorat veig que és un duafle!! Es desperta, badalla i em mira amb el que podria ser un somriure.
Contacto amb la botiga per xat. Es disculpen per l’error. El puc tornar i m’enviaran el llibre. Bé.
Vaig a correus amb la mateixa caixa (he posat com he pogut el duafle dins un altre cop). Quan em toca, el treballador veu que la caixa es mou sola i no accepta el paquet. Contrariat, obro la caixa. El duafle em mira amb ulls expectants. Un home que estava esperant el seu torn em diu que si no el vull, ell se’l queda. El duafle em mira amb ulls tristos. L’enorme gos de l’home ensuma en direcció a la caixa i es llepa el nas. El duafle em mira amb ulls espantats…
I així és com he acabat amb un duafle per mascota. Ja ens hem fet amics. He adaptat el meu pis per que hi pugui viure amb certa comoditat. Ara necessitaré el llibre per saber com cuidar-lo. Però aquest cop, per no córrer cap risc, el demanaré en format electrònic.

Presentat al V Microconcurs La Microbiblioteca.

17 Desembre 2015
by M.Carme Marí 2 comentaris

Imprevisto

El puñetero ojo de la cerradura era lo único que no habían considerado al preparar la habitación. Confinarían allí a un par de agentes secretos y debían evitar cualquier hipotético plan de fuga. Sellaron las ventanas y reforzaron la puerta, pero no taparon desde dentro el ojo de la cerradura. Gracias a ello los agentes de la TIA pudieron huir cuando Mortadelo se disfrazó de llave.

Presentat a IX Edición de Relatos en cadena amb la frase inicial donada: “El puñetero ojo de la cerradura”.

15 Desembre 2015
by M.Carme Marí 1 comentari

Insomnio

Cuando tenía problemas para dormir, tiraba del consabido recurso de contar ovejas. Las imaginaba en un prado verde, saltando una pequeña valla blanca. La monotonía lo adormilaba.
Esa noche empezó a contar dulces ovejas: una, dos, tres,… Las veía avanzar ordenadamente, una tras otra. Cuando tocó la número 17, no estaba ahí. Quedó la valla sola. Descubrió a las ovejas más allá, en un corrillo, donde una se exclamaba:
-Estoy cansada de ser la 74, nunca salto… ¡Se duerme! ¡Quiero salir antes!
Se estaban amotinando.
No se podía creer que esto le ocurriera justamente a él, el pastor del pueblo.