Bandarra amb façana llampant (relat amb només la vocal A)

A l’albada l’Anna l’abraça, callada, la cara tapada amb la mà. L’Àlvar marxa. Va cap la barca amarrada al canal. La gran barcassa blava salpa. Va cantant a la mar salada, a la mar brava, a la mar calmada. Llança l’ham amb la canya, agafa rap, bacallà, llança la xarxa, calamar, gamba, cranc, …
La tarda avança. Acaba la tasca. S’afanya cap a casa.

Abans, l’Anna tapant la cara amagava la marca blava: a la galta, al nas. Apagada la flama, l’amat va passar a malvat, l’amada a maltractada. Ja s’ha cansat d’acatar la barrabassada, ha traspassat massa la ratlla. Ha d’anar a ca la mama.
L’Anna trama. Parla amb la Sandra (balla al bar agafada a la barra). Sap d’aclamat canalla amb mala fama, pacta l’atac a l’Àlvar. “Tal faràs, …”

L’Àlvar ha amarrat. Va cap a la tasca, a gastar la paga. Al canal, l’Adam ja ha parat la trampa: ha apagat fanals, s’ha amagat a la rasa. L’assalta armat amb navalla. L’Àlvar s’aparta, batalla, patacada va, patada a la panxa, salta, tracta d’atrapar la mà amb l’arma, falla, acaba tallat, la sang raja. L’Adam l’ataca amb sanya, agafa la pasta, l’atraca. L’Àlvar, nafrat, va tacant la casaca blava, va sagnant, va fatal.

L’Anna ja s’ha traslladat.

La llarga espera (totes les paraules tenen la lletra A)

A vegades la mar sembla amagar alguna cosa fosca. Quan, a la matinada, una onada t’apropa l’aigua a la mà, l’escuma t’amara la roba deixant la màniga xopa, encara amb la boira baixa, amb poca il·luminació, qualsevol història allà explicada podria resultar certa. La creuràs?

Parla la llegenda d’una dona amb molta pena a l’ànima. Mariner experimentat era l’estimat, aquell marit trobat a faltar. Aviat faria l’any esperant la seva tornada. Abans apareixia cada canvi d’estació, quan la nau s’aturava a carregar mercaderies, llavors feia una oració agraint-ho. Una pregària diària va obligar la seva tardança, encara buscant resposta. Falta d’esma la dona embogia, caminava cap al mar cada dia al capvespre, cercant saber-ne alguna noticia.

A l’època antiga la comunicació era complicada…
Esperar, l’única possibilitat. Resar, l’única alternativa.

Passat l’any entrava al mar, cada dia avançant una mica. Una vesprada la cintura ja coberta, una setmana endavant l’espatlla s’endevinava sota l’aigua. Tornava a casa xopa, deixant una petjada d’aigua barrejada amb enyorança.
La bruixa marina la va anar a trobar.

Peritaje imposible

Ella era su refugio. Cuando trataba un caso complejo, sabía que al final de la jornada podría encontrar descanso entre sus brazos, jugar con sus largos rizos y perderse en sus ojos claros. A veces los acuerdos entre las partes enfrentadas tardaban en llegar, pues las valoraciones objetivas nunca satisfacían a todos. Y discutiendo las compensaciones económicas el tiempo parecía dilatarse: nadie quiere dedicar sus ahorros a pagar daños a un tercero, por muy justo que sea. Así se amontonaron días y semanas con llegadas más tarde, con menos tiempo para vivir en pareja, con más carga negativa en la mochila que llevaba a cuestas, con menos buen humor para compartir con ella. Hoy al llegar encontró el piso vacío. Le vino a la memoria un instante de ayer, en que una mirada fugaz parecía avisarle del inminente desenlace. Está hundido. A ver quién se atreve a peritar estos daños.

---

• Presentat al concurs de Microrelats sobre advocats (paraules a incloure: “jugar, peritar, refugio, fugaz, ahorro”).

[TANCADA] PROPOSTA: Concurs de microrelats del cava

El miracle de la vida

La meva mare està greu. Molt greu. Maleïda moto… La va fer caure passant massa aprop d’ella quan creuava el pas de vianants, amb tanta mala fortuna que es va endur un cop molt fort al cap. El metge de l’hospital ens ha dit que se’n sortirà si supera els primers deu dies. Per això cada hora que passa és un petit pas cap a guanyar-li la partida a la mort. Ella està conscient a estones, que sempre aprofita per a preguntar per mi si no hi sóc a la vora.
– L’Eva segueix bé? Encara no se l’han endut?
– No, Roser. Ha anat un moment a dinar. Després té un altre control amb les corretges.

Aquesta és la nostra arma secreta en aquesta guerra: jo. Bé, jo… i l’Aina. Podrien dir que tinc una medicina per la meva mare, la porto incorporada. Es diu Aina i falten pocs dies per que neixi. Sóc filla única i serà la seva primera néta. Està tan il·lusionada i té tantes ganes de veure-la, que per ella està lluitant en cos i ànima, per no perdre-se-la.

Quan arribo de dinar encara està desperta. M’apropo al llit i em posa la mà a la panxa. L’Aina, amb el que acabo de menjar, es mou força i aconsegueix que ma mare dibuixi un lleu somriure. Després torna a adormir-se. Sóc optimista, ja som a mig camí.

Han passat dos dies més i la mare està millor, ja es manté desperta més estona seguida. Anem parlant i imaginem el moment del part. Com serà al mateix hospital, ben aviat podrà veure la néta. Fem les nostres prediccions: s’assemblarà al pare o a la mare, tindrà molts o pocs cabells, plorarà tota l’estona o dormirà molt, …

Per fi és el dia que fa deu. Sembla que l’Aina ho sap, perque està molt més activa. Ha esperat el temps que va dir el metge i ara té pressa per venir al món i conèixer l’àvia. Potser això que noto són les primeres contraccions? La mare avui s’ha mantingut desperta tot el dia i jo ja estic tranquil·la. Sé que se’n sortirà.

---

•  Presentat al IV Concurs de relat breu de salut (amb el tema: “Emocions que ens curen”).

[TANCADA] PROPOSTA: III Concurs de Microrelats Sergio Beser

Viaje iniciático

El aprendiz de pianista quería sentir la música de Beethoven en su fuero interno. Para ello se propuso viajar a las profundidades de la misma. Pensó en empezar por la base, por los pedales del piano. Entró por debajo de ellos y apareció en la caja de resonancia. El “Para Elisa”, con su frescura y gracia, le dio la bienvenida.

Pasó luego al mecanismo de las teclas. Los macillos estaban muy animados con la Gran Fuga a 4 manos. La travesía por este mundo oculto hasta ahora para él le estaba resultando algo más dura de lo previsto. Ciertamente el piano era un instrumento de cuerda percutida.

Subiendo por las cuerdas empezó una nueva obra. Oyendo las primeras notas reconoció la Sonata número 12. Se sintió indefenso al recordar que el tercer movimiento lleva por título “Marcia funebre sulla morte d’un eroe”.

---

• Presentat al V Microconcurs La Microbiblioteca. [Relat inspirat en la imatge del “Viernes creativo” el 18/12/2015]

La curiosa historia de Ernesto, sus manos y el piano de su abuelo

Ernesto es un tipo un poco vago. Por eso, a la propuesta de aprender a tocar el piano heredado de su abuelo, contestó que le parecía muy cansado. Cuando se tenían que tocar muchas notas a la vez o desplazar el brazo a lo largo del teclado, protestaba.
A fin de ayudarle, en su cumpleaños, sus amigos le obsequiaron con una mano adicional. Desde entonces no tiene excusa para no practicar un poco cada día. Y luego, acabada la sesión musical, siempre deja unas bonitas flores rodeando a su tercera mano, para que le espere animada hasta el día siguiente.

---

• Presentat a la proposta “Viernes creativo” inspirat en la imatge publicada el 18/12/2015, i al concurs Wonderland – L’art d’escriure (relat de 100 paraules exactes).

[TANCADA] PROPOSTA: 4rt concurs NegrOliva

ANIVERSARI DEL BLOG

Avui fa un any que vaig estrenar el blog!!    🙂
Volia compartir-ho amb vosaltres, perquè sense vosaltres -els lectors- el blog no té sentit.

En aquest any he publicat 312 entrades al blog:

• 216 escrits, entre microrelats, micropoemes i tuits
• 90 propostes, on hi ha 76 concursos i 14 crides
• 6 entrades amb informació sobre el blog, agraïments, …

En aquests 365 dies, el blog ha tingut més de 5.200 pàgines vistes, d’unes 650 visites accedint des de 16 països diferents, i ja hi ha més de 100 comentaris a les entrades.

MOLTES GRÀCIES!!

Si passeu de visita i llegiu aquestes petites històries us convido a que hi deixeu un comentari amb la vostra opinió -m’ajudarà a millorar-. Si a més a més alguna us agrada, podeu compartir-la. I si us agrada més d’una, us animo a subscriure-us-hi (aquí a la dreta, des del mòbil queda a baix de tot) i així no us en perdreu cap  😉

De nou, a tots, moltes gràcies per llegir-me!!