Les parets modernes semblen de paper. Amb els veïns d’abans em molestava força, sempre amb discussions. Però amb els nous inquilins em sembla fantàstic. I és que m’han provocat emocions oblidades.
Visc a Horta, al final d’un carrer costerut, i ells –noi i noia– són uns universitaris que comparteixen el pis del costat. Els desnivells del barri no els fan esbufegar com a mi. De fet, són altres activitats amb les que esbufeguen…
Un dia m’arribaren veus de la paret de la meva habitació. Posant-hi l’orella ben enganxada ho escoltava amb claredat. Parlava ella:
-Primer ben poc a poc… només la punta, molt suaument… espera, cal humitejar-ho una mica més… ara més ràpid…
Seguiren uns copets rítmics, imaginava el capçal del llit copejant la paret. Em vaig posar a cent mentre ells dos gemegaven fins acabar en un gemec conjunt.
Uns dies més tard em van sorprendre els grinyols d’un somier, amb un ritme força accelerat. Venien de l’habitació contigua a la sala de la planxa. Dues veus intentaven controlar uns crits compassats amb els seus moviments que imaginava salvatges:
-Sí!… Sí!… Més!… Sí!… Més!…
De nou, jo quedava ben humida.
Des de llavors, he anat sentint els copets del capçal del llit amb les peticions de suavitat (de la noia i el seu xicot) o els grinyols del somier amb les envestides més animals (del noi i la parella ocasional del dia). Adorades parets de paper! A vegades coincidia al replà amb un dels veïns i l’acompanyant, i els saludava amb normalitat, com si ens separessin uns murs de pedra ben gruixuts, com si no sabés res de les seves vides.
Un dia la noia, tota plorosa, em va explicar que ho havia deixat amb el xicot. Per això em va sobtar sentir dies després els copets rítmics del capçal contra la paret. Aquest cop, passades les peticions inicials d’anar poc a poc, vaig distingir la veu d’ell amb els crits coneguts:
-Sí!… Sí!… Més!…
- Presentat al concurs XVè Concurs de microrelats barcelonins eròtics.
PETITES HISTÒRIES 
11 Agost 2016 a les 08:54
Molt bo!