PETITES HISTÒRIES

Monthly Archives: Juny 2016


by 1 comentari

Corrección al cuento: no era una lámpara

La cenicienta del mundo real es una chica de origen humilde. Trabaja sirviendo en casa de una familia acomodada. Un día, el matrimonio y sus dos hijas salen hacia la capital para asistir a un cóctel, mientras ella recibe el encargo de vaciar el desván. Allí arriba una espesa capa de polvo cubre los incontables objetos que le aguardan. Está agrupándolos para sacarlos, cuando uno le llama la atención. ¿Qué es aquel aparato? ¡Una radio antigua!
Con sumo cuidado empieza a limpiarla. Inesperadamente se enciende la luz del arco del dial y se escuchan zumbidos por el altavoz. Entrecortada por interferencias, como viniendo de muy lejos, se oye una voz:
-Gracias por rescatarme del olvido. Como premio te concederé tres deseos.
La muchacha duda un instante, pero piensa que nada pierde si contesta.
-Me gustaría poder volar -dice, por probar.
En un rincón un destello de luz ilumina un curioso paraguas mientras en la radio suena “Supercalifragilisticoespialidoso”.
-También ser más alta.
Al momento ve relucir un frasco con una etiqueta “Bébeme” y escucha “Feliz, feliz no cumpleaños…”.
-Y un buen chico para mí.
La radio esparce las notas de “Bésame, bésame mucho…” y oye un sonido a sus pies: croac.

—>> Relat MENCIONAT per optar a l’ACCÈSSIT!!

[Enllaç al relat al blog ENTC]   [Enllaç a la publicació dels mencionats]


by 2 comentaris

Negra nit

És fosc, molt fosc. Ni la lluna ha gosat sortir, tenia por de la foscor. Les maldats del món, les nostres maldats ens han caigut a sobre i han deixat el cel negre, negre i roig. Negre de plors, roig de sang. Plors de desesperança, sang d’innocents.

Europa avergonyeix el seu propi poble essent insensible a altres pobles que pateixen. Europa té amnèsia i ha oblidat que no fa tant de temps ella mateixa patia. I plorava. I sagnava.

Només ens queda esperar una nova aurora, un nou dia, nou de debò, en què les persones comptin més que els números, en què se les tingui en compte pel que són i no per les seves riqueses, en què les vides dels éssers humans valguin el mateix independentment del color de la seva pell o del seu origen. Potser llavors torni la llum sobre l’horitzó a alimentar bells somnis.

Relat publicat a l’ebook “Mestres de la «Fàbrica de Paraules» (2015-16)” de Vull Escriure – es pot descarregar (cal baixar fins a la temporada 2015-16)

[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]


by 2 comentaris

Com fan tots

Hi ha una cuina on uns nens esmorzen xocolata i galetes. Com fan tots els nens, hi juguen i acaben saltant gotes de xocolata per fora de la tassa. Taquen la taula, la roba i una gota gruixuda arriba a la paret blanca. La mare els renya una mica, com fan totes les mares, i els demana que després l’ajudin a netejar-ho. Els nens s’afanyen a dir que sí però, ho faran? De sobte sona una sirena i mare i fills corren escales avall cap al refugi. No som a Europa, som a Síria, i a la ciutat de l’Amal les sirenes sonen més sovint cada dia que passa. Al refugi la família es reuneix amb el pare que, com fan tots els homes, també hi ha acudit deixant la feina en sentir l’alarma. S’abracen junts ben fort i tanquen els ulls mentre senten les explosions damunt els seus caps.
Quan s’atura el so eixordador surten al carrer. El panorama és desolador. Aquest cop ha tocat de ple al seu barri. Corren cap al seu carrer i veuen l’edifici del davant derruït sense que quedi res dempeus. Els ha anat de ben poc. Els pares, desesperats, decideixen fugir de la ciutat. No esperaran al proper atac a saber si els tocarà a ells o si no arribaran a temps al refugi. Pugen a dalt i posen roba d’abric dins de maletes i bosses que puguin portar. Als nens els hi diuen que triïn un nino o joguina per endur-se. Caminaran cap a un futur incert, però el que saben del cert és que més temps no s’hi poden quedar. Potser avui dormiran sota les estrelles, però serà un cel d’on no cauran bombes.
Es van girar en començar el camí per mirar casa seva per darrer cop. Deixaven allí la seva llar, les habitacions on reien i jugaven, la cuina on menjava tota la família… i així va ser com ningú no va fregar la taca de xocolata.

  • Presentat a la proposta La fábrica de paraules (responent a la crida 81: contenir la paraula “estrella” amb el repte afegit d’acabar amb la frase “I així va ser com ningú no va fregar la taca de xocolata”).

[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]

Continua llegint →


by 1 comentari

Bajo cero

La temperatura exterior bajaba ya de cero grados y en el piso se notaba. El frío era su compañía el primer día del nuevo año. El frío y el hambre. Pero tenía un plan. No permitiría que abogados y jueces le echaran de su casa ahora que le faltaban menos de dos años para el vencimiento de la hipoteca. Quería tener la seguridad de no perder las visitas de su hija. El subsidio de desempleo sería para el banco y él pasaría con lo mínimo: arroz y patatas. Excepto los fines de semana alternos. Esos días en que la bruja de su ex mujer dejara a la niña con él, pondría la calefacción y comerían un menú variado. Estaba decidido. No, no perdería a su pequeña.


by Deixa un comentari

Ironies generacionals

Per què m’havien de posar el nom del pare? No en podien buscar un altre? No, la tradició familiar manava mantenir l’Alfons davant el cognom Campells.
Per què el meu pare havia de crear-se un compte a Facebook a la vegada que jo? Sí, sí, ja ho sé: vol fer-se l’enrotllat, proximitat amb els adolescents i tot això.
Per què s’hi havia de posar una foto on sortim els dos junts? Les fotos del perfil haurien de ser individuals, per reconèixer a la persona i evitar confusions, no? Ah, clar, que es tracta de mostrar bon rotllo amb el fill.
I ara va i demana amistat als meus amics i amigues… això ja és massa!!
El més fotut de tot és que n’hi ha que creuen que sóc jo i em van dient a l’institut que quins vídeos i parides més guais que penjo al Facebook. Què he de fer ara?
Pensant-ho bé, podria demanar-li que fos el meu Community Manager. Potser aconseguiria que la Mercè em fes cas i tot.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


by Deixa un comentari

Obligaciones familiares

Subir de nuevo a la habitación a ver qué necesita ahora mi madre pues no para de quejarse, de vuelta a la cocina a remover el estofado que no se queme, después pasar por el lavabo donde la pequeña Inés está en la bañera para lavarle el pelo, volver a la cocina pero antes ayudar a Nacho con sus deberes de inglés…

¡Ser familia monoparental es muy duro! Y con la pierna de mamá escayolada entera… A ver si luego me da tiempo de acabar los ejercicios de mates o mañana en el instituto el profe me pondrá otro negativo.


by Deixa un comentari

Déjà vu

Notava com tot començava a donar voltes al meu voltant i em costava aguantar-me dreta. No sabia què m’estava passant, però segur que res de bo. Intuïa que no era l’única afectada. Al meu costat, dues companyes del grup es sentien marejades igual que jo, i vaig veure’n dues més ja al terra. Tenia l’estranya sensació d’estar repetint una escena viscuda abans. Ho intentava però no podia agafar-me enlloc, així que finalment vaig caure jo també. Em van seguir les altres. Llavors, des del fons de la pista, es va sentir un fort crit:
-Strike!


by 1 comentari

Eligiendo la herencia

A su manera. Él siempre hacía las cosas a su manera.
-Hijo, en esta vida están los que deciden y los que no tienen fuerza y se adaptan a los demás. Tienes que ser de los primeros, como yo -me decía.

Se supone que un hijo debe aprender de su padre. Pero la mirada y los silencios de mamá gritaban más fuerte que la voz de papá.

Crecí y encontré una chica preciosa como una flor. Será por eso que aparecieron mariposas en mi estómago. Un día dije en casa que íbamos a pasar las vacaciones en la nieve. Mi padre me miró contrariado:
-Nunca te gustó ir a la montaña. ¿Cómo dejas que te manipule de este modo? Si va a ser tu mujer tienes que imponerte desde el principio. Para algo eres el hombre.
-Pues no, papá. Yo no quiero imponer mis gustos ni mi manera de hacer las cosas. Quiero compartir la vida con ella, sumando sus propuestas a las mías, adaptándonos el uno al otro tanto como sea posible.

Creo que mi padre ha acabado entendiendo que es mejor así, pues a pesar de los años transcurridos, sigue viendo el brillo de nuestros ojos al mirarnos.

[Enllaç al relat al blog ENTC]