Com fan tots

16 Juny 2016 by M.Carme Marí 2 comentaris

Hi ha una cuina on uns nens esmorzen xocolata i galetes. Com fan tots els nens, hi juguen i acaben saltant gotes de xocolata per fora de la tassa. Taquen la taula, la roba i una gota gruixuda arriba a la paret blanca. La mare els renya una mica, com fan totes les mares, i els demana que després l’ajudin a netejar-ho. Els nens s’afanyen a dir que sí però, ho faran? De sobte sona una sirena i mare i fills corren escales avall cap al refugi. No som a Europa, som a Síria, i a la ciutat de l’Amal les sirenes sonen més sovint cada dia que passa. Al refugi la família es reuneix amb el pare que, com fan tots els homes, també hi ha acudit deixant la feina en sentir l’alarma. S’abracen junts ben fort i tanquen els ulls mentre senten les explosions damunt els seus caps.
Quan s’atura el so eixordador surten al carrer. El panorama és desolador. Aquest cop ha tocat de ple al seu barri. Corren cap al seu carrer i veuen l’edifici del davant derruït sense que quedi res dempeus. Els ha anat de ben poc. Els pares, desesperats, decideixen fugir de la ciutat. No esperaran al proper atac a saber si els tocarà a ells o si no arribaran a temps al refugi. Pugen a dalt i posen roba d’abric dins de maletes i bosses que puguin portar. Als nens els hi diuen que triïn un nino o joguina per endur-se. Caminaran cap a un futur incert, però el que saben del cert és que més temps no s’hi poden quedar. Potser avui dormiran sota les estrelles, però serà un cel d’on no cauran bombes.
Es van girar en començar el camí per mirar casa seva per darrer cop. Deixaven allí la seva llar, les habitacions on reien i jugaven, la cuina on menjava tota la família… i així va ser com ningú no va fregar la taca de xocolata.

---

• Presentat a la proposta La fábrica de paraules (responent a la crida 81: contenir la paraula “estrella” amb el repte afegit d’acabar amb la frase “I així va ser com ningú no va fregar la taca de xocolata”).

[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]

• Versió de 250 paraules enviada a la Primavera de Microrrelatos Indignados 2016 (Refugiados):

Hi ha una cuina on uns nens esmorzen xocolata i galetes. Com fan tots els nens, acaben saltant gotes de xocolata fora de la tassa, i una de ben gruixuda arriba a la paret. La mare els renya, com fan totes les mares, i els demana que ho netegin. De sobte sona una sirena i mare i fills corren cap al refugi. No som a Europa, som a Síria, i a la ciutat de l’Amal les sirenes sonen sovint. Al refugi es reuneixen amb el pare que, com fan tots els homes, hi ha acudit deixant la feina. S’abracen ben fort i tanquen els ulls mentre senten les explosions damunt els seus caps.
Quan s’atura el so eixordador surten. El panorama és desolador. Avui ha tocat de ple al seu barri. Al seu carrer l’edifici del davant és un munt de runa. Els pares, desesperats, decideixen fugir de la ciutat. No esperaran al proper atac a saber si els tocarà a ells o si no arribaran a temps al refugi. Posen roba d’abric a les maletes i als nens els deixen agafar una joguina. Caminaran cap a un futur incert, potser avui dormiran sota les estrelles, però serà un cel d’on no cauran bombes.
En començar el camí es giren per darrer cop. Deixen la seva llar, l’ampli menjador assolellat, les habitacions on reien i jugaven, la cuina on menjava tota la família i on va quedar oblidada, com a petjada d’un ahir amb somriures d’infants, la taca de xocolata.