PETITES HISTÒRIES

Retrobament

Deixa un comentari

És negra nit. El Jaume baixa les escales del metro ben neguitejat. El cap li bull:
“La vida és una merda. No n’hi havia prou amb què el mes passat morís el meu pare i tres setmanes enrere perdés la feina mileurista que tenia. No, no era suficient, oi, vida fastigosa? Ara, després de quatre anys junts, m’ha deixat l’Olga. I què he de fer jo? Amb quaranta tacos, més sol que un mussol, sense pasta, sense feina, sense res en aquest món pel que em valgui la pena viure… Tinc entès que entrant a l’estació el metro porta força velocitat…”
Els seus pensaments l’empenyen a un acte desesperat. Va caminant per la buida andana, cap a l’inici del túnel.
En aquell moment entra un home que se’l queda mirant pensatiu. Finalment, apropant-se a ell amb un somriure, exclama:
-Jaume!… Vinga home, no em diguis que no em reconeixes. Sóc el Miquel, Miquel Riureda, de l’institut. La d’estones que havíem passat al bar del davant, i quines festes amb les noies de la classe! Què, anem a fer unes birres?
De cop el recorda. És el cabró que no currava mai, li copiava els treballs i li va fotre l’Anna, el seu primer amor. Sense dubtar-ho, l’empeny a la via just quan el tren entra a l’estació.


És negra nit. El Jaume baixa les escales del metro ben neguitejat. El cap li bull:
“La vida és una merda. El mes passat va morir mon pare i vaig perdre la feina mileurista que tenia. No era suficient, oi, vida fastigosa? Avui, després de cinc anys junts, m’ha deixat l’Olga. I què faig jo ara? Amb quaranta tacos, més sol que un mussol, sense pasta, sense feina, sense res pel que em valgui la pena viure… Tinc entès que entrant a l’estació els vagons porten força velocitat…”
Els seus pensaments l’empenyen a un acte desesperat. Va caminant per la buida andana, cap a l’inici del túnel.
En aquell moment entra un home que se’l queda mirant pensatiu. Finalment, apropant-se a ell amb un somriure, exclama:
-Jaume!… Vinga noi, no em diguis que no em reconeixes. Sóc el Miquel, Miquel Riureda, de l’institut. La d’estones que havíem passat al bar del davant, i quines festes organitzàvem! Què, anem a fer unes birres?
De cop el recorda. És el cabró que no currava mai, li copiava els treballs i li va fotre l’Anna, el seu primer amor. Sense dubtar-ho, l’empeny a la via just quan el tren entra a l’estació.

Anuncis

Autor: M.Carme Marí

Twitter: @carme_tuit Blog: https://PetitesHistories.wordpress.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s