PETITES HISTÒRIES


2 comentaris

Captivitat

Sóc a un lloc fosc i estret. No estic sol, som uns quants aquí. Estem amuntegats de qualsevol manera, esperant el nostre torn. De tant en tant obren, se n’emporten un o dos i tanquen de nou. En aquells instants a vegades veiem una mica de llum, en altres ocasions deu ser de nit. Llavors sentim un soroll, “rshhht”, d’aquells que fan serrar les dents, i ens arriba escalfor. Després res. L’espera un altre cop.

Tornen a obrir. Estic mig tapat per altres. No m’agafen. Tanquen. Tampoc sé què és millor, de quedar-me aquí no veig per on podria escapar-me, però si m’escullen, el destí és incert. Què en fan de nosaltres?

Passa el temps. Sense cap referència fa de mal dir quant… minuts?, hores?

Obren una altra vegada. M’han triat! Em mouen amunt i avall fins que m’encenen. Tinc foc al cap! La flama va baixant pel meu cos de fusta, que va cremant mentre s’encén el foc a terra. El meu sacrifici no serà en va. Aquest cop la pila de branques i papers crema de valent. He contribuït a revifar el foc que s’apagava! I jo em consumeixo entre els espetecs i les guspires que s’enlairen xemeneia amunt en direcció al cel.


[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]