PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Vocació

Sempre m’han agradat els trens. De petit era un transport divertit i ja de jove vaig descobrir tot el seu potencial: et permet conèixer a persones força diferents i parlar amb elles per una estona, persones amb qui no coincidiries mai en un altre lloc. Trobo fascinant la gent, per això em vaig matricular a psicologia. Però la teoria em semblava avorrida, prefereixo el treball de camp, parlar amb diferents subjectes, analitzar els seus punts de vista, ajudar-los a explorar el seu propi món amb uns altres ulls. Finalment em vaig fer revisor de tren de mitja i llarga distància. En el meu recorregut pels vagons demanant els bitllets sé quins passatgers estaran més predisposats a tenir una conversa. Entre ells, trio els viatgers solitaris, me’ls emporto a la meva cabina, els convido a una copa, parlem. És trista la vida quan ningú et trobarà a faltar. Busco veure com reaccionen en situacions imprevistes, en moments extrems. Sap vostè que la cara té més de 40 músculs? Rient en movem molts però alguns només els activa el pànic. I jo ho tinc comprovat. A la cabina he habilitat un mecanisme d’apertura automàtica de la porta que s’obre a l’exterior que a la vegada dispara una càmera. Vol veure el meu àlbum de fotos? És realment fascinant.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]

Anuncis


2 comentaris

Máxima tensión

Por fin han comenzado los Juegos Olímpicos. Llegar hasta aquí ha sido desde un principio mi meta, la fecha prevista en que alcanzaría el crecimiento esperado tras superar las dificultades iniciales.

Puedo oir la voz de papá resonando en mi cabeza: “Atento chaval, el pistoletazo de salida será de un momento a otro”. En el sofá de casa, con mamá, siempre me hablaba del “pistoletazo” y de los meses de preparación que llevábamos para que todo fuera bien. “Va a ser la carrera de nuestra vida”, decía, “ya verás”. Y es que habían invertido sus ahorros en mí.

Se acerca la hora de la verdad. En estos instantes, aunque no vea a mi familia, imagino su nerviosismo. A mi padre le habrá empezado a temblar el párpado izquierdo -según mi madre es su máxima expresión de estrés-. Yo intento calmarme.

Ahora voy a salir. Desde donde estoy se palpa la expectación de fuera, oigo los gritos. Ya veo unos focos de luz. Me recibe el médico del equipo, que me da una palmada en la espalda y, cogiendo aire por primera vez en mis pequeños pulmones, rompo a llorar mientras me colocan sobre mi madre que sonríe extenuada.


[Enllaç al relat al blog ENTC]


Deixa un comentari

Les flors de Sant Martí Desvalls

El nostre poble sempre ha estat molt actiu en el món de la cultura. Quan a Barcelona es van reinstaurar els Jocs Florals al segle XIX, també vam crear-ne uns d’àmbit local.

Amb la guerra tot es va aturar. Després ho vam voler reprendre, d’amagat és clar. Però al poble veí hi havia anat a viure una família de Castella simpatitzant amb el règim, i sabíem que ens denunciarien a les autoritats, que perseguien qualsevol manifestació de la cultura catalana. Per a evitar-ho, en lloc dels Jocs Florals vam convocar un Concurs de Flors. Es tractava de portar una planta florida en un test folrat amb un paper bonic. A la cara interior del paper es trobava el poema que concursava.

Tot i l’aparença innocent del concurs, els castellans no se’n refiaven i van voler assistir a l’entrega de premis a l’ajuntament. Això va fer que no es poguessin llegir els poemes premiats a l’acte, però no va ser cap impediment per gaudir d’una gran festa. Els pobres castellans no s’explicaven com podíem donar el primer premi a aquella planta tan escarransida.



1 comentari

Destino: Alaska

Era muy joven entonces, pero recuerdo perfectamente como esa tarde me separé de mi madre por un momento. Me distraje siguiendo a una ardilla y crucé un pequeño riachuelo por una pasarela de madera. El camino se ensanchaba cuando de pronto lo vi. Se mantenía erguido sobre las dos patas traseras y agitaba las delanteras a la vez que emitía un extraño rugido. Nunca había oído nada igual. Sin saber cómo responder, salí corriendo hacia mi madre. Creo que él también se asustó mucho. Luego supe que era el nuevo médico del pueblo y que los humanos nos tienen miedo.