Francisca

Aquel día de verano de 1945 se repetía una y otra vez en su memoria. Y buscaba a mi hermano Andrés, su nieto, que para ella era su José, esperando poder bailar su canción. Tanto daba donde se encontrara, en su cabeza el escenario era siempre la plaza del pueblo. Y nosotros le seguíamos el juego, no nos quedaba otra, pues cualquier intento de devolverla a la época actual era una pérdida de tiempo. Un tiempo que ella y su memoria habían desandado hasta el siglo pasado.

---

•  Presentat a IX Edición de Relatos en cadena amb la frase inicial donada: “Aquel día de verano de 1945”, i adaptant el principi al concurs Wonderland – L’art d’escriure 2016-17 (relat d’exactament 100 paraules).

Intercesió

Escolti, que em faria un favor? Sí, vostè, vostè que llegeix. Potser vostè pot intercedir per la meva petició?
Veurà, jo sóc el protagonista però el meu autor m’està creant un acompanyant que em porta la contrària contínuament i voldria que me’l canviés. Li donaré exemples. Quan em poso seriós, es fa un tip de riure; si cal anar de pressa, esbufega i no em segueix; quan sóc galant amb la meva dama, la desmereix… Així no tindrem ni dues pàgines de la novel·la en pau!

Li explicaré la darrera que m’ha fet. Estava jo lluitant contra uns malfactors, que m’havien amenaçat i demanaven resposta. Comprendrà vostè que com a cavaller no puc permetre una afronta com aquesta. Doncs ell em cridava que ho deixés estar, que el gegant que jo veia era un molí! Però què s’ha pensat aquest Sancho?

Ja veu el panorama. M’ajudarà? parlarà amb l’autor? Potser fins i tot voldria ser el meu escuder? Que no m’està escoltant? Per què posa aquesta cara?

Vaja, vostè tampoc em fa cas. Ja veig que deu ser amic del Sancho. Au, doncs, ignori’m i marxi, que ja intentaré buscar algú altre que m’ajudi, si tanta és l’enemistat que em té.

---

• Presentat a la proposta 2a edició “La fábrica de paraules” (responent a la crida 88: contenir la paraula “molí” i opcionalment el text ha d’acabar amb la frase “tanta és l’enemistat que em té”).

[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]

Notas equivocadas

La ignorancia nos puede dar la felicidad.

La señora Emilia era feliz porque no sabía. Desconocía tantas cosas… Por ejemplo que el tendero la timaba, que sus vecinas no la soportaban, o que su marido la engañaba. Bendita ignorancia.

Además en el coro parroquial desafinaba. Y eso tampoco lo sabía.

---

• Presentat a Cincuenta palabras (relats amb exactament 50 paraules).

[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]