En Rinus, el rinoceront, tornava a estar sol. Havia estat acompanyat per la seva parella durant un temps, però abans que nasqués la cria la futura mama rinoceront va marxar. És així la vida dels mascles, solitària, des de sempre, i mai s’han plantejat que pugui ser diferent.
Un dia en Rinus es va fer mal amb una branca en una pota i no podia moure’s. Va estar de sort en ferir-se al marge del riu, perquè allí tenia aigua per beure i plantes al voltant per anar menjant. Però va arribar el dia en què se li van acabar les fulles que el rodejaven i ja no arribava a les que estaven més lluny ni rodolant per terra. Quan va intentar aixecar-se, una fiblada de dolor el va travessar i es deixà caure un altre cop a terra.
Així estava, lamentant-se a la riba, quan travessaren el riu alguns animals. Com tenia per costum els va deixar anar un rugit per espantar-los, i zebres i gaseles van marxar ràpidament. Però un cop havien creuat, es van aturar en veure que el rinoceront no es movia:
– Doncs és cert el que diuen, està ferit!, i no es pot moure –va dir una gasela.
– I si l’ajudem? – preguntà una zebra de les més joves. Continua llegint
PETITES HISTÒRIES 