PETITES HISTÒRIES


1 comentari

I tu què faries?

L’Alba, una dona de ciutat, va decidir passar una setmana al poble amb la seva cosina. En veure una bicicleta al garatge li va demanar de provar-la:
-Quant temps sense agafar-ne una!

Va anar a fer un tomb en direcció a la sortida del poble. L’Alba recordà que anys enrere li agradava mirar l’ombra projectada mentre pedalava, com les rodes grises i etèries, segons l’hora allargassades, giraven enganxades per un punt a les físiques a la vegada que la seva ombra governava el conjunt, afegint-hi de tant en tant gestos i ganyotes divertides.

Somreia mentre avançava, tot recordant sensacions oblidades. El darrer carrer era ben costerut i començava a esbufegar per l’esforç, quan es va sorprendre veient l’ombra dibuixada a l’asfalt: la silueta del seu cos no era al damunt de la bicicleta sinó darrere, amb els peus a terra i les mans empenyent el seient. Però… quin atreviment! Què s’havia pensat l’ombra? L’estava titllant de grassa? O d’estar en baixa forma física? Potser tenia raó, però això no ho podia permetre.

Els següents dies va sortir amb la bicicleta a les 12 del migdia.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]


Deixa un comentari

Y los sueños…

Fue hija única. De pequeña jugaba con sus amigas imaginarias. Preparaba comiditas a Leonor y Esperanza en su cocinita rosa.

Ahora que es viuda con un hijo emigrante las ha recuperado. Toma el té con ellas a diario charlando sobre cómo será su primer nieto y soñando con poder visitarlo.


[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]


4 comentaris

Amor sideral

La nostra relació era quelcom còsmic.
Abans de conèixe’ns els dos havíem viscut amb altres parelles que ens havien consumit les ganes de més relacions. Ens imaginava com dues estrelles de les més típiques de l’univers, com si fóssim dues nanes blanques, ja esgotades, sense font d’energia i comprimint-nos sobre nosaltres mateixos.
Però l’atracció que es va crear entre nosaltres em va fer veure un sistema binari, girant amb força, alimentant-nos. Hi va haver un moment en què jo vaig passar el lòbul de Roche i em xuclaves matèria que ràpidament quedava sota la teva força de gravetat. I així tu tenies molta més massa, i fusionaves, fusionaves el nucli, superant el límit de Chandreasekhar i fent inevitable l’explosió d’una supernova que ens va destruir completament.
Jo, pobre de mi, vaig quedar reduït a la mínima expressió, com una estrella fugitiva.
Tu potser tornaràs a atreure altres estels i repetir el procés, fins a arribar a convertir-te en un forat negre.


—>> RELAT GUANYADOR DEL CONCURS!! – categoria català

[Enllaç al blog del concurs amb els guanyadors]

[Enllaç al relat al blog d’Inspiraciencia]


1 comentari

Vidas

Un hombre, con la desesperanza pintada en el rostro, observa el interior de una papelera en la avenida. Absorto, mira sin mirar pensando por dónde se escaparon su vida, sus oportunidades, sus anhelos… por qué caminos llegó a su actual rincón bajo el puente. Impotente, llora.

La penetrante mirada de desprecio de una transeúnte le atraviesa el alma, cual puñal clavándose en su cuerpo, y lo saca del ensimismamiento. A través de las lágrimas busca bollos y bocadillos que tiran los escolares a medio comer. Esta vez ha habido suerte, no cayeron sobre excrementos de los chihuahuas que pasean las asistentas.


Trobareu més relats indignats al blog de l’organitzador -Miguel Torija- : La colina naranja