Futuro

Amanece.
Hoy es el primer día de los días que nos quedan juntos.
Hoy es el primer día desde que sabemos que no son tantos,
que se acabarán, que me consumo.
Y lo piensas y contienes el llanto
pues ayer nos juramos, como haremos cada día,
no penar y sacar alegría
de donde sólo vemos espanto.
Porque aunque presentemos batalla
con mil y un tratamientos y medicaciones
nuestro adversario es un conocido canalla
que no entiende de deseos o intenciones.
Mas el futuro le ajustará cuentas,
dejará de ser esa sombra negra que planea
sobre corazones encogidos, a la espera.
Nuevos doctores le cortarán las alas:
no se llevará más sueños en volandas.
Esperanza.

---

• Presentat a una proposta del blog Esta noche te cuento – ENTCerrona 4: un micropoema d’unes 100 paraules amb el tema “el primer dia”.

[TANCADA] PROPOSTA: IV Edición de Relatos con Banda Sonora

A les 9

Tocaven les 9 del vespre al rellotge de l’església. La va sorprendre sentir la porta del pis de davant, d’encà que s’havia mudat no hi havia vist ningú. L’Alba va posar l’ull a l’espiell, just a temps de veure la cara de la senyora que hi entrava. Era la dolçor personificada: cabells blancs i ondulats, unes ulleres rodonetes i primes sobre un nas petitó, i unes galtes d’aquelles que els néts omplen de petons.

L’endemà al vespre, tornà a sentir la porta. Era la mateixa velleta. I la mateixa hora.

El tercer dia al matí va coincidir al replà amb dos joves ben tristos, que sortien del pis veí amb una foto de la velleta en un marc. L’Alba s’hi va interessar: “Li ha passat res a la senyora?” Ells, estranyats, contestaren que l’àvia era a l’hospital des de feia mesos i dos vespres enrere havia mort.

L’Alba es quedà

Cruenta batalla

La reina empezaba a temer lo peor. Todo parecía indicar que su ejército había sido diezmado por el enemigo, hacía largo rato que no veía al rey, la torre del ala este había caído y se preparaba un nuevo ataque en el que ella misma peligraba. Pensó que quizá la caballería la podría socorrer, pero se hallaba lejos en un vano intento de frenar el avance de las tropas hostiles. Cuando intuyó que su captura era inevitable, pues nadie más podía intervenir en su auxilio, prefirió suicidarse cayendo en medio del tablero y dejando atónitos a los jugadores de ajedrez.

---

• Presentat al VI Microconcurs La Microbiblioteca i al concurs Wonderland – L’art d’escriure 2016-17 (relats d’exactament 100 paraules).

I tu què faries?

L’Alba, una dona de ciutat, va decidir passar una setmana al poble amb la seva cosina. En veure una bicicleta al garatge li va demanar de provar-la:
-Quant temps sense agafar-ne una!

Va anar a fer un tomb en direcció a la sortida del poble. L’Alba recordà que anys enrere li agradava mirar l’ombra projectada mentre pedalava, com les rodes grises i etèries, segons l’hora allargassades, giraven enganxades per un punt a les físiques a la vegada que la seva ombra governava el conjunt, afegint-hi de tant en tant gestos i ganyotes divertides.

Somreia mentre avançava, tot recordant sensacions oblidades. El darrer carrer era ben costerut i començava a esbufegar per l’esforç, quan es va sorprendre veient l’ombra dibuixada a l’asfalt: la silueta del seu cos no era al damunt de la bicicleta sinó darrere, amb els peus a terra i les mans empenyent el seient. Però… quin atreviment! Què s’havia pensat l’ombra? L’estava titllant de grassa? O d’estar en baixa forma física? Potser tenia raó, però això no ho podia permetre.

Els següents dies va sortir amb la bicicleta a les 12 del migdia.

---

• Presentat al Concurs ARC de microrelats “Mitjans de transport” – amb el tema “en bicicleta”.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]

Y los sueños…

Fue hija única. De pequeña jugaba con sus amigas imaginarias. Preparaba comiditas a Leonor y Esperanza en su cocinita rosa.

Ahora que es viuda con un hijo emigrante las ha recuperado. Toma el té con ellas a diario charlando sobre cómo será su primer nieto y soñando con poder visitarlo.

---

• Presentat a Cincuenta palabras (relats amb exactament 50 paraules).

[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]

Amor sideral

La nostra relació era quelcom còsmic.
Abans de conèixe’ns els dos havíem viscut amb altres parelles que ens havien consumit les ganes de més relacions. Ens imaginava com dues estrelles de les més típiques de l’univers, com si fóssim dues nanes blanques, ja esgotades, sense font d’energia i comprimint-nos sobre nosaltres mateixos.
Però l’atracció que es va crear entre nosaltres em va fer veure un sistema binari, girant amb força, alimentant-nos. Hi va haver un moment en què jo vaig passar el lòbul de Roche i em xuclaves matèria que ràpidament quedava sota la teva força de gravetat. I així tu tenies molta més massa, i fusionaves, fusionaves el nucli, superant el límit de Chandrasekhar i fent inevitable l’explosió d’una supernova que ens va destruir completament.
Jo, pobre de mi, vaig quedar reduït a la mínima expressió, com una estrella fugitiva.
Tu potser tornaràs a atreure altres estels i repetir el procés, fins a arribar a convertir-te en un forat negre.

---

• Presentat al concurs Inspiraciència 2017.

—>> RELAT GUANYADOR DEL CONCURS!! – categoria català

[Enllaç al blog del concurs amb els guanyadors]

Vidas

Un hombre, con la desesperanza pintada en el rostro, observa el interior de una papelera en la avenida. Absorto, mira sin mirar pensando por dónde se escaparon su vida, sus oportunidades, sus anhelos… por qué caminos llegó a su actual rincón bajo el puente. Impotente, llora.

La penetrante mirada de desprecio de una transeúnte le atraviesa el alma, cual puñal clavándose en su cuerpo, y lo saca del ensimismamiento. A través de las lágrimas busca bollos y bocadillos que tiran los escolares a medio comer. Esta vez ha habido suerte, no cayeron sobre excrementos de los chihuahuas que pasean las asistentas.

---

• Presentat a la proposta Primavera de Microrrelatos Indignados 2017 (Desigualtats socials i econòmiques).

Trobareu més relats indignats al blog de l’organitzador -Miguel Torija- : La colina naranja