A les 9

29 Juliol 2017 by M.Carme Marí 2 comentaris

Tocaven les 9 del vespre al rellotge de l’església. La va sorprendre sentir la porta del pis de davant, d’encà que s’havia mudat no hi havia vist ningú. L’Alba va posar l’ull a l’espiell, just a temps de veure la cara de la senyora que hi entrava. Era la dolçor personificada: cabells blancs i ondulats, unes ulleres rodonetes i primes sobre un nas petitó, i unes galtes d’aquelles que els néts omplen de petons.

L’endemà al vespre, tornà a sentir la porta. Era la mateixa velleta. I la mateixa hora.

El tercer dia al matí va coincidir al replà amb dos joves ben tristos, que sortien del pis veí amb una foto de la velleta en un marc. L’Alba s’hi va interessar: “Li ha passat res a la senyora?” Ells, estranyats, contestaren que l’àvia era a l’hospital des de feia mesos i dos vespres enrere havia mort.

L’Alba es quedà blanca. No es veia amb cor d’estar-se sola a casa. L’Ester va anar-hi: “Ximpleries, imaginacions teves”. Les dues amigues van esperar que fossin les 9, l’Ester anava mirant per l’espiell… A les 9 i quart se’n van cansar. “Ho veus, dona!”

El dia següent l’Alba seguia intranquil·la i l’Ester tornà a companyar-la. Tampoc va entrar ningú al pis del davant.

L’Alba sabia que no s’ho havia imaginat, tot i que no tenia cap explicació coherent al que va sentir i veure. Però com no podia retenir la seva amiga amb ella cada dia a les 9 del vespre, li va dir que ja no estava neguitosa i que no calia que s’hi apropés.

Aquell vespre, de nou sola, intentava no estar pendent del rellotge, però no podia evitar sentir cada quart que tocava el campanar de l’església.

Quan van arribar les 9 l’Alba tornà a sentir el soroll de la porta al replà…

Esglaiada, s’hi va acostar a mirar. La velleta entrava a casa seva, però en veure claror a l’espiell es va girar i va avançar cap a la porta de l’Alba…

---

• Presentat a 10è Concurs de microrelats de terror del Festival de cine de terror de Molins de Rei.