PETITES HISTÒRIES


1 comentari

Te quiero

-“¿Qué me estás contando, Elvira? ¿Que has pedido reducción de jornada? ¡Pero eso no puede ser mientras yo no tenga trabajo! Necesitamos ese dinero. ¡¡No podría ir al fútbol!! Y total ya estoy yo con el crío por las tardes, todas son iguales: del colegio al bar y para casa. ¡No me repliques! No quiero oír una palabra más sobre conciliar horarios, ¡¡ostia ya!! Ay, perdona, que no quería darte, se me fue la mano. Ven cariño, ven, que te doy un beso. ¡Ven, te digo! ¿Dónde vas? Dame una oportunidad, Elvira… Sí, otra más. Olvidemos lo que ha pasado, no pongamos una barrera entre nosotros. Deja la puerta… ¿Quién es esta mujer?”, vociferó rompiendo la tarjeta que le tendía quien acababa de entrar seguida de dos policías: Adriana Sánchez, abogada especialista en violencia de género.


—>> SELECCIONAT I PUBLICAT AL WEB D’ABOGACIA!!

[Enllaç al text publicat al web Abogacia]


Deixa un comentari

Sense dir ni piu

Ell es creu molt llest, pensa que ho té tot controlat. I fins fa ben poc era així.

El Ferran sortia al matí de casa seva i anava a treballar. Amb la jornada partida, es quedava a dinar al bar restaurant que hi ha al costat de l’oficina i després hi continuava fins a quarts de set. Llavors, cap a casa. En arribar ajudava a banyar el Pol, el distreia jugant amb figueretes d’animals marins: el pop, la balena, el dofí,… Mentrestant l’Emma, que va deixar la feina quan va néixer el seu fill, acabava d’enllestir un bon sopar.  Hhmmm, com li agradava especialment al Ferran aquell peix amb salsa d’ametlles tan bo de la seva dona.

L’Emma ara té tot el dia per dedicar-lo al seu bebè, i també per pensar i adonar-se que el Ferran està diferent des de fa temps. De fet, potser ja mostrava alguns comportaments estranys quan li anava creixent la panxa i ella es trobava pesada i lletja. Hi treballarà, vol prendre la iniciativa per millorar la situació. Amb la idea de compartir més estones amb ell, decideix Continua llegint


Deixa un comentari

Seven

Él es el único culpable de todo. Murió por pecar y pecando murió.

La soberbia fue primero. Creerse tanto siendo tan poco.
La envidia vino después: ¿por qué a éste le hacen caso y a mí no?
La lujuria le siguió. Fantaseaba imaginando veladas con sus compañeras de trabajo a la tenue luz de las velas donde atendían sus deseos más inconfesables. Tantas ocasiones se recreó con ello que no pudo controlar sus manos y empezó a rozar el pecho a varias de ellas en la oficina. Lo echaron.
Su ira no tuvo límites.
Pensó que de haber tenido dinero la respuesta habría sido distinta, así que resolvió gastar lo mínimo. Dejó el piso para ahorrarse el alquiler y se instaló en el coche.
Allí no estaba mal del todo. Al no tener que ir a trabajar eliminó los movimientos innecesarios y, cuando era inevitable, usaba el coche.
Atrapado por la gula en el asiento del conductor se alimentaba a base de comida preparada de baja calidad llena de grasas. Engordó sin límite. En su último desplazamiento ocupaba todo el espacio disponible frente al salpicadero. Y continuó engullendo hasta que su enorme panza bloqueó el volante. Se despeñó por un barranco al no poder trazar la curva.



Deixa un comentari

El mètode Rigall

Em presentaré: em dic Guillem Rigall i sóc un reconegut contorsionista del Circ du Soleil. He fet gires per tot el món, he creat el meu propi mètode, he rebut premis, i tot ho dec als pares. A ells i a la seva prudència. Us ho explicaré.

Quan va començar el meu embaràs, l’àvia els digué que als metges només s’hi ha d’anar en cas de necessitat, que si se n’abusa, no t’atenen igual de bé. Com que la mare es trobava perfectament, van fer les mínimes visites mèdiques. Fins que va arribar el dia previst per al meu naixement, però allí dins m’hi trobava tan a gust que no tenia cap pressa per sortir. I així van anar passant les setmanes i els mesos, jo sense moure’m i els pares, tot i la panxa una mica més gran, plens de prudència, mirant de no molestar.

Quan per fi vaig néixer recordo que, en lloc de plorar i buscar el pit, vaig demanar una maquineta d’afaitar. Atípic, oi?


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]