PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Connexions

A última hora de la tarda l’habitació té poca llum, només la que entra per la finestra amb la persiana mig baixada. El silenci resta interromput rítmicament pel pip de les constants vitals de la seva dona. Ell, també immòbil a la butaca del costat del llit, té la mirada perduda en direcció a la porta. Sembla que esperi l’aparició d’un remei infal·lible que faci canviar l’estat de l’Anna Maria. Passa una infermera a revisar el sèrum.
-Bona tarda. Alguna novetat?
-No, segueix sense despertar-se.
-El metge li afegirà més medicació si no evoluciona.
-Esperem que no calgui, es recuperarà aviat.
Quan ella marxa, el Vicenç s’apropa al llit, agafa la mà de la seva dona i li diu a cau d’orella:
AMa, continua lluitant per obrir-te pas cap a la vida. T’imagino intentant que el cos et respongui. Ànims. Jo sóc al teu costat.
Li besa la galta, convençut que ella, o la seva consciència, l’escolta.

Avui vindrà un parell d’hores l’Andreu, cosí de l’Anna Maria, i el Vicenç anirà a dutxar-se i fer un mos. No tenen gaires parents, els dos sense germans i un únic fill que és a Melbourne cursant un màster. El pare no l’ha volgut avisar perquè Continua llegint


Deixa un comentari

Ifrit

Andrés, cansado de la sociedad actual con incontables juicios y demandas por la codicia humana, tuvo claro su deseo cuando le preguntó el genio de la lámpara: “Quiero ir a un tiempo en que los abogados no seamos necesarios”. Se imaginaba viajando a un pasado idílico, esperaba aparecer en un pueblo con el aire oliendo a especias, donde poder vivir en armonía con personas de buen corazón. Pero fue a parar al futuro, a un mundo saturado de aparatos electrónicos que lo controlaban todo. Era un régimen totalitario con tarifas para cualquier actividad, donde los ciudadanos no podían protestar ni reclamar justicia pues se había abolido el poder judicial. “¡No era ese mi deseo, Genio! ¡Quiero ser el abogado defensor de estos pobres infelices!” gritaba cuando sonó el despertador. Ese día Andrés acudió al juzgado con una sonrisa.



2 comentaris

Vull Escriure – Marató d’escriptura #tweetrelat

TUITS DEL DIA 9 DE DESEMBRE DE 2017

Paraula obligada: PONT

Després que des de fora tombessin les lleis i ajudes als més desafavorits, desgraciadament sota el pont hi havia més persones que mai. Em vaig despertar espantat. Era un malson. Encara podia votar.
#EscriptorsVE #tweetrelat

[Enllaç al tuit]


Paraula obligada: AMETLLER

-Anirà bé una cullera de fusta d’ametller?
-Per picar ben fort a la cassolada et recomano cullerots de fusta de boix, són més resistents
#EscriptorsVE #tweetrelat

[Enllaç al tuit]


Paraula obligada: MÍSTICA

-T’explicarà com una experiència mística el seu darrer viatge
-Va anar a algun monestir?
-No, a Brussel·les
#EscriptorsVE #tweetrelat

[Enllaç al tuit]

Continua llegint


1 comentari

Por ti

Correr siempre fue tu gran pasión. Empezaste queriendo hacer algo de ejercicio tras la densa jornada en la oficina y acabaste haciendo de tus zapatillas un aliado indispensable. Quisiste transmitirme ese sentir en más de una ocasión, sin mucho éxito, es cierto. Hasta que llegó la lesión. Y noté que tenías más roto el ánimo que la pierna. Así que me puse un chándal y cada día salía a correr empujando tu silla de ruedas. Cuando notabas el aire en la cara tu expresión cambiaba, perdías esos pliegues añadidos por la inmovilidad a tu frente. Me entrené contigo cuando te recuperabas, con la idea de correr juntos la San Silvestre. Pero entonces llegó la maldita enfermedad que te dejó postrado en la cama y ya no podía llevarte conmigo al ir a entrenar.

Hoy correré por ti, y en el último kilómetro empujaré tu silla de ruedas vacía.