A última hora de la tarda l’habitació té poca llum, només la que entra per la finestra amb la persiana mig baixada. El silenci resta interromput rítmicament pel pip de les constants vitals de la seva dona. Ell, també immòbil a la butaca del costat del llit, té la mirada perduda en direcció a la porta. Sembla que esperi l’aparició d’un remei infal·lible que faci canviar l’estat de l’Anna Maria. Passa una infermera a revisar el sèrum.
-Bona tarda. Alguna novetat?
-No, segueix sense despertar-se.
-El metge li afegirà més medicació si no evoluciona.
-Esperem que no calgui, es recuperarà aviat.
Quan ella marxa, el Vicenç s’apropa al llit, agafa la mà de la seva dona i li diu a cau d’orella:
–AMa, continua lluitant per obrir-te pas cap a la vida. T’imagino intentant que el cos et respongui. Ànims. Jo sóc al teu costat.
Li besa la galta, convençut que ella, o la seva consciència, l’escolta.
Avui vindrà un parell d’hores l’Andreu, cosí de l’Anna Maria, i el Vicenç anirà a dutxar-se i fer un mos. No tenen gaires parents, els dos sense germans i un únic fill que és a Melbourne cursant un màster. El pare no l’ha volgut avisar perquè Continua llegint