Quan a l’inici del creuer ens van fer triar tres objectes d’una llista per emportar-nos a una illa deserta em va fer gràcia. Vaig decidir-me per la destral, el joc de cartes i el ganivet. La primera la trobava útil en un entorn natural, la resta era per practicar i algun dia aconseguir ser jo el mag del vaixell i no només l’ajudant. Després de l’accident ja no ho vaig trobar graciós, i menys en la meva situació. Però en el moment en què va arribar a l’illa el meu admirat i alhora odiat mestre, surant damunt d’un tros de fusta, vaig pensar que m’ho passaria bé. M’entrenaria amb ell: que triés una carta, la tornés amb les altres, les aguantés totes amb la mà alçada i jo l’encertaria llençant el ganivet, o millor encara, la destral. Ha ha ha, quina venjança després de tenir-me hores plegat en un minúscul espai per assajar el truc de la desaparició… La pena és que, amb tot l’enrenou mentre s’enfonsava la nau, no em tragué del pesat bagul on era tancat quan vam xocar, i ara li ha donat un infart fulminant en veure unes cartes movent-se soles i cridant el seu nom.
- Presentat al VII Microconcurs La Microbiblioteca i al IX Concurs de relats breus Diari de Terrassa.
PETITES HISTÒRIES 