I el dia de cap d’any ha arribat de sobte. Després d’un Nadal on seguia veient el color vermell més a dins meu que a fora, on les reunions familiars em feien més mal que bé, ja som davant la disbauxa de la festa per excel·lència. Però aquest cop no m’uniré a la cridòria general que es comença a sentir pels carrers. Perquè aquest cop no ens hi podrem afegir els dos.
Tot és tan recent… Després de l’accident se’m va fer com una bola gran, enorme, a l’interior que m’ocupava per complet. Em va aïllar de l’exterior, res podia entrar o sortir, els sons arribaven esmorteïts, les paraules sortien mormolades, els sentiments es quedaven a dintre arraulits sense gosar mostrar-se. El món era negre, com un no-res gegantí.
Amb el pas dels dies el color va canviar al vermell del dolor amb mil punxes, al vermell dels meus crits silenciosos, al vermell de la teva sang escampada pel cotxe, millor dit, de la ferralla que en va resultar. I jo em sento com aquella peça de roba que es llença a terra per posar-la a rentar i que en surti com nova. Només que sé que no hi ha rentadora capaç de tornar-me la brillantor que tenia, la que tu m’havies donat, la que sé que mai més recuperaré.
- Presentat a la 7a temporada de Vull Escriure (responent a la crida 127: contenir la paraula “vermell” i opcionalment que “se senti xivarri”).