Senectut

Diumenge vaig veure el Tribau. Que malparit era amb tots els treballadors… A l’oficina tremolàvem sempre que havíem de revisar amb ell un informe per al director. Ja sabíem que si començava a posar-se vermell i a inflar-se-li la vena del coll, aquell dia no sortiríem fins a les 9 del vespre. Quan es va jubilar vam respirar tranquils.
Però l’altre dia em va fer llàstima. Se’l veia molt desmillorat, dèbil, caminant amb aquell pas trontollant de la gent gran, semblava indefens i tot. Fins que vaig observar com esbroncava un petit marrec ordenant-li cedir el gronxador a la seva néta, deixava els excrements del gos al mig del carrer i escridassava al cambrer sud-americà d’una terrassa dient-li que si no el servia de pressa, el denunciaria perquè algun paper li devia faltar. Els malparits ho són de per vida.

---

• Presentat al VII Microconcurs La Microbiblioteca.

Mesa para cinco

En un extremo de la mesa, el sombrerero, la liebre y el lirón discuten si las mariquitas son rojas con puntos negros o negras con manchas rojas.

Absurdo, piensa Alicia mirando el reloj, y grita hacia fuera del relato:

-¡Te estamos esperando! ¡Diligente y veloz, ve delante de un espejo!

---

• Presentat a Cincuenta palabras (relats amb exactament 50 paraules).

[Enllaç al text a Cincuentapalabras.com]

[TANCADA] PROPOSTA: 11è Concurs de narració curta SCF

[TANCADA] PROPOSTA: Flash-Fiction EACWP Contest 2019

Coses de veïns

-No sé -va dir ella- triem un vi que estigui bé… Però no hi ha molta varietat.

Eren a la botiga de sota de l’edifici que estava oberta fins tard, regentada per un pakistanès. Semblava mentida que cap dels veïns de l’escala tingués una ampolla a casa. També és cert que eren pocs a la comunitat, un per replà, potser és per això que estaven ben avinguts i organitzen sopars a la terrassa de l’àtic com el que estaven preparant en aquell moment.

-Una bossa de plàstic, si us plau.
-Ah, vasos de plàstic -digué el botiguer.
-No, no. Potser s’ha pensat que ens ho volem beure al carrer… Són per una caragolada de l’escala. Caracoles, sabes?
-Cara…?
–Caracoles, con cuernos.
-Ah, cuernos, sí -va somriure burleta- oído, vesina tersera con señor àtic, sí.

Ell era del tercer, ella de l’àtic.
Van decidir agafar els gots de plàstic i fer botellón a la plaça.

---

• Presentats a CAL Concurs de microrelats – III edició a l’entorn del lema “Gent diversa, un país i una llengua compartida”.

[TANCADA] PROPOSTA: CAL Concurs de microrelats – IV edició

Huida

Esas alas de plástico servían para volar y eso quería yo, pero no funcionan. Desde que murieron papá y mamá vivo con el tito, aunque quiero irme porque no me gustan los juegos que hace conmigo. Ahora sé por qué no se movían: ¡faltaban pilas! En un cajón he encontrado las que parecen un botón. No me entran en la espalda, como a la muñeca, así que me las tragaré esta noche, abriré la ventana y volaré.

---

• Presentats a XII Edición de Relatos en cadena amb la frase inicial donada: “Esas alas de plástico servían para volar” (setmana 20).

[TANCADA] PROPOSTA: I Certamen Literario Dletras

Pèrdues

He trobat les seves ulleres. En Marcel feia tres dies que les buscava i ara… Una llàgrima galta avall acompanya els meus pensaments que es perden entre boirines. Les deixo damunt la taula de la cuina on m’estic prenent un cafè, l’únic que em puc empassar aquests dies, i les miro fixament. Encara no me’n ser avenir que no hi sigui, ha estat tot tan de sobte… Vaig al piano. Una vegada més m’assec a la banqueta i fullejo els manuscrits que continuen al faristol. Torno a tocar amb la mà dreta el tema principal, per a violoncel solista, dins el darrer moviment de l’obra que quedarà inacabada. Quina força transmet! L’estava polint per portar-la a l’orquestra que li havia encarregat, deia que no la volia mostrar a ningú fins a trobar-la perfecta, i a mi ja m’ho semblava de perfecta! Recordo quan em va ensenyar les notes, farà uns dotze anys ja, els dos asseguts al teclat, com rèiem perseguint-nos els dits… Els ulls se’m neguen de nou.

Vaig a l’escola de música a recollir les seves coses. Abans de pujar, entro al bar del mateix carrer i demano un tallat. Hi ha poca gent, uns nois xerrant a la porta i dos tamborets més enllà una dona amb la mirada perduda. Me’l prenc i pago. Quan m’aixeco i passo pel costat d’ella, sento com cantusseja una melodia. Sóc l’única que la pot reconèixer. Se’m glaça el cor.

---

• • Presentat al IX Concurs ARC de microrelats “Arts” – amb el tema “música”.

—>> MICRORELAT FINALISTA DEL CONCURS!!

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]

Comida familiar

Andrés nota un roce en el pantalón. Levanta la vista del plato hacia su cuñada, sentada justo enfrente, que le sonríe. El contacto sube por la pierna. Ajena a ello, su mujer sigue discutiendo con su hermano sobre una residencia para su madre. Al pasar de la rodilla a la entrepierna se endereza en la silla y mira fijamente a Estrella que sigue sonriendo. Andrés traga saliva. Ella llama a su hijo: “Bruno, siéntate que traen los postres”. El niño sale de debajo de la mesa: “Tito Andrés, devuélveme los indios que siguen escondidos entre las montañas de tus piernas”.

---

• • Presentat a la Esta noche te cuento, al 1r Concurso Restaurante La Gilda (condició: “parte o la totalidad de su acción deberá localizarse en la mesa de un restaurante”, màxim 100 paraules).

—>> MICRORELAT GUANYADOR!!