L’Agnès era una nena preciosa. Tenia uns cabells que li queien sobre les espatlles en suaus rínxols i uns ulls d’un to blavós que recordava la calma de l’oceà. Li agradava sortir amb el pare a la mar en la petita barca amb què ja navegava el seu avi. Des d’allí imaginaven albirar illes llunyanes uns dies, o grans animals marins uns altres.
Per raons dels grans, que ella no entenia, van haver de marxar terra endins. L’Agnès quedà pansida com una flor sense aigua. Se la veia falta d’energia. Fins i tot el blau dels seus ulls semblava empal·lidit. Les setmanes, els mesos passaven, i ella somiava amb la mar.
Va arribar la data del seu aniversari. Els pares li van demanar què volia de regal i ella no va dubtar: “Sortir amb la barca”, els va dir. Tot i el nus a la gola, el pare no li va poder concedir el desig: “Ara no pot ser, però aviat hi podrem tornar, bonica”. En sentir-ho, l’Agnès es va posar a plorar amb totes les seves forces. El neguit contingut del temps lluny de la costa va brollar per aquells ulls marins. Les llàgrimes salades li regalimaven galtes avall i gotejaven sobre les sabates. Primer van fer un petit toll al costat dels peus, després l’aigua li cobria els turmells i quan va arribar a l’alçada dels genolls, va passar surant un cossi de plàstic. En veure’l, sense pensar-s’ho gens ni mica, va pujar-hi i va navegar per casa seva en la inesperada embarcació improvisada. Aquella tarda, per una estona, va tocar un bocí de felicitat.
- Presentat a la 7a temporada de Vull Escriure (responent a la crida 122: contenir la paraula “barca” i opcionalment que “se celebri una festa d’aniversari”).
[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]
—>> Microrelat publicat al llibre recopilatori de Vull Escriure 2019
PETITES HISTÒRIES 