“Digue-li que si qualsevol cosa la fa sentir incòmoda, que ho digui, que alci la veu, que cridi. Potser on es trobi no entendran les seves paraules però sí que entendran la situació i l’ajudaran”, vaig esperar que la traductora acabés. Llavors vaig continuar mirant-la directament a ella. “El hijab que portes no ha de servir per tapar blaus com els que et feia el teu marit. Aquí no ho permetrem.” Els seus joves ulls assentien amb esperança. “De seguida començaràs un intensiu per aprendre l’idioma i així, el curs vinent, podràs continuar la teva educació on t’ho van fer deixar. Ja tens plaça reservada a l’institut del teu nou barri.”
- Presentat al concurs Wonderland – L’art d’escriure 2017-18 (relat d’exactament 100 paraules).
PETITES HISTÒRIES 
21 Abril 2019 a les 08:53
Un excel.lent relat que fa pensar molt. És el primer que m’ha sortit d’escriure i que, per tant, no penso canviar.
Espero que aquesta pobra dona maltractada extrangera (perquè suposo que entenc bé el relat) aconseguís trobar en Catalunya una bona terra d’acollida… i que no tapés més el morat del seu abusiu marit.
Endavant les dones!!
I bon dia.
21 Abril 2019 a les 19:41
Celebro que t’agradi el relat 🙂
Sí, és una dona estrangera, a més, molt jove. L’havien fet casar al seu país, però aquí podrà continuar estudiant, com li correspon per edat, cosa que aquí trobem “normal” i en altres llocs no ho pot dir tothom.
Gràcies per deixar-me el comentari!