Monthly Archives: Abril 2019
Sincerándome
Yo salí de un cuento y, la verdad, no pienso volver a él. Para empezar encontramos un elemento conocido: la madrastra, que si has de sufrirlo en tus carnes es peor que cincuenta lunes seguidos. Luego las hermanastras, siempre más feas que loros y además inaguantables con sus tonterías. Seguimos con una fiesta y su príncipe, cómo no, pero… ¿alguien ha hablado de las copas? ¿tocaba algún grupo guay? Pues no, una fiesta sosa con una orquesta para bailar valses. ¿A quién le interesa hoy en día? Sin embargo no me quedó más remedio que asistir, me sabía tan mal por mi hada madrina… Vino de muy lejos con toda su buena intención. ¿Cómo iba a decirle que se volviera a casa con la calabaza-carroza, los ratones-caballos y un montón de accesorios? Seguro que le costaron muchos ensayos con la varita mágica. Y lo útimo que me esperaba era que el príncipe ordenara buscar a la propietaria del zapato de cristal cuando huí a un after harta de tanto dulce. ¡A mí, que soy republicana!
- Presentat al IV Concurs de microrelats de iSabadell.
[TANCADA] PROPOSTA: V Concurs de microrelats de iSabadell
Tuits presentats al VI Concurs “Un tren d’històries”
El cremallera juga amb el rierol camí de Núria. Es creuen, es piquen l’ullet.
L’aigua, en un brollar continu de la pedra, mostra cascades i salts durant el trajecte, que a l’hivern es cobreix de neu i gel.
Un xiulet anuncia l’arribada. El llac saluda els passatgers.
#FGCrelats
La llum a trenc d’alba
les comença a il·luminar,
agulles que no punxen,
que fan goig d’albirar,
ens representen arreu,
anem-les a saludar.
Amb el cremallera primer
i després el funicular,
a dalt trobem recer
a l’ermita de Sant Joan,
admirant amb deler
tot Montserrat.
#FGCrelats
- Presentats al VI Concurs “Un tren d’històries”.
[TANCADA] PROPOSTA: VII Concurs “Un tren d’històries”
[TANCADA] PROPOSTA: Concurs Casal Prosperitat 2019
El regal d’aniversari
L’Agnès era una nena preciosa. Tenia uns cabells que li queien sobre les espatlles en suaus rínxols i uns ulls d’un to blavós que recordava la calma de l’oceà. Li agradava sortir amb el pare a la mar en la petita barca amb què ja navegava el seu avi. Des d’allí imaginaven albirar illes llunyanes uns dies, o grans animals marins uns altres.
Per raons dels grans, que ella no entenia, van haver de marxar terra endins. L’Agnès quedà pansida com una flor sense aigua. Se la veia falta d’energia. Fins i tot el blau dels seus ulls semblava empal·lidit. Les setmanes, els mesos passaven, i ella somiava amb la mar.
Va arribar la data del seu aniversari. Els pares li van demanar què volia de regal i ella no va dubtar: “Sortir amb la barca”, els va dir. Tot i el nus a la gola, el pare no li va poder concedir el desig: “Ara no pot ser, però aviat hi podrem tornar, bonica”. En sentir-ho, l’Agnès es va posar a plorar amb totes les seves forces. El neguit contingut del temps lluny de la costa va brollar per aquells ulls marins. Les llàgrimes salades li regalimaven galtes avall i gotejaven sobre les sabates. Primer van fer un petit toll al costat dels peus, després l’aigua li cobria els turmells i quan va arribar a l’alçada dels genolls, va passar surant un cossi de plàstic. En veure’l, sense pensar-s’ho gens ni mica, va pujar-hi i va navegar per casa seva en la inesperada embarcació improvisada. Aquella tarda, per una estona, va tocar un bocí de felicitat.
- Presentat a la 7a temporada de Vull Escriure (responent a la crida 122: contenir la paraula “barca” i opcionalment que “se celebri una festa d’aniversari”).
[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]
—>> Microrelat publicat al llibre recopilatori de Vull Escriure 2019
El producto estrella
Alfonso tenía un oficio envidiado por muchos. Era probador de almohadas. No creáis que cualquiera puede hacerlo. Se debe tener un cuello delicado, ampliamente entrenado, una sensibilidad especial en los hombros y una finísima detección de las alteraciones del descanso. A tenor de su opinión se habían desechado multitud de almohadas buscando una nueva factura que satisficiera su selectivo criterio. Pasado el primer filtro de los sentidos, de textura y composición, venían los tests más exigentes: los distintos ángulos de colocación, con inicio boca arriba y girando poco a poco para contemplar incluso las posturas más inverosímiles, y la estrella de las pruebas, como no podía ser de otra manera, el dormir con ella. El mínimo tiempo aceptable era una siesta de entre 20 y 30 minutos. Si descansaba toda la noche de un tirón, el producto salía al mercado con el sello de “calidad máxima”. Sólo una almohada se llevó la distinción “calidad suprema”, fue con la que durmió el sueño eterno.
- Presentat al I Certament Literario Dletras.