Volien construir un edifici gegantí, de proporcions bíbliques. Seria com una ciutat en vertical. Així, si queia un aiguat com els que baixen per les nostres rieres a la tardor arrossegant cotxes, ningú es mullaria ni un pèl. I començaren a construir.
Els paletes es cagaven en tot (inclòs el Creador), perquè encara no hi havia ascensors i els tocava pujar a peu tot el material. Al no existir el Tribunal Suprem, no els castigaven per delicte d’odi i per això Déu decidí aplicar (mai millor dit) la justícia divina: va confondre el seu parlar dividint-lo, amb l’objectiu que deixessin de col·laborar i abandonessin l’obra.
Llavors algú va ser més espavilat i es va afanyar a inventar la llengua de signes per seguir-se comunicant. No, els molts idiomes no van ser el motiu que va aturar el creixement de la torre. Va ser la revolta dels obrers protestant per les condicions laborals precàries organitzats en comitès de defensa dels rebentats, altrament anomenats CDR. Lluitaven i feien sentir la seva veu expressant el descontentament amb uns petits dibuixos -perquè tothom els entengués- sobre papirs que enganxaven a les parets: un braç mostrant el bíceps, una cara regalimant gotes de suor, una expressió d’ira… Sí, van crear les primeres emoticones!
Bé, podria seguir explicant-vos anècdotes d’aquell temps i comprovaríeu que, a Babel, van ser uns avançats al seu temps.
- Presentat al IX Concurs ARC de microrelats “Arts” – amb el tema “arquitectura”.
PETITES HISTÒRIES 
19 Mai 2019 a les 11:33
Imaginatiu, divertit, eufemístic i subtil reblaniment de la dita que la història es repeteix!
2 Juny 2019 a les 15:54
Gràcies!
Celebro que t’hagi agradat 🙂