Pintar els teus rínxols castanys és com tenir-te encara amb mi, aquí al costat. Els dibuixo de memòria, els tinc tan presents… Després del que ha passat sols em queda recordar-te amb enyorança. Enyoro com deixaves caure els teus cabells sobre el meu pit. I el teu riure. Puc pintar els teus llavis però no el teu riure. Tot i que el sento dins el meu cap com si fossis a casa, com sempre, amb la teva dolçor, abans que la volguessis entregar a aquell company de feina. Qui era ell per entremetre’s entre nosaltres? I ara jo et trobo a faltar com no he pensat que pogués fer. Assegut al sofà amb la tele engegada, però sense veure-la, no puc deixar de recordar com hi sèiem al vespre, abraçats, mirant una pel·lícula amb un gran pot de crispetes.
He descobert que pintant el teu rostre puc sentir-te a prop de nou. Sé que és una il·lusió, que és totalment impossible tornar-te a tenir, que no et veuré mai més. Ningú et traurà del pou on et vaig llençar. Ni a tu, ni al teu amiguet.
Així que seguiré pintant perquè em relaxa. I, si em ve a preguntar la policia, qui creurà que algú amb aquesta sensibilitat artística pot cometre cap crim?
- Presentat al IX Concurs ARC de microrelats “Arts” – amb el tema “pintura”.
PETITES HISTÒRIES 
10 gener 2020 a les 19:02
Buff…….que dur! Quina sang freda……el tio