PETITES HISTÒRIES


2 comentaris

De com l’ascensió de l’Antònia, al cel sia, no va incrementar el nombre d’ànimes que l’habiten

L’Antònia ha entrat al cel. Ella ja ho esperava, tenint en compte la vida modèlica que sempre ha portat, tan altruista, tan treballadora, tan com cal. Per això no estava gens capficada quan, els primers dies després de morta, va quedar la seva ànima donant voltes entre els vius. De fet, així va poder comprovar que l’estimaven de veres els familiars i coneguts.

A la porta, a més de sant Pere, lˋhan rebut els seus pares, la germana, els avis, i també la veïna i amiga de tota la vida. Quines abraçades es poden arribar a fer tot i no tenir cos!

L’eternitat és ampla en espai i temps. Però l’Antònia pensa “Que petit és també aquest món!” quan intueix clarament l’ànima del Rafel. “Per aquí no hi passo…”, afegeix anant cap a la porta celestial. “Sant Pere, si us plau, us prego que reviseu el procés d’admissió del meu marit. No pot ser que s’hagi guanyat el cel amb tot el que he hagut d’aguantar de tardes i nits de futbol amb els amigots a casa, els crits a l’àrbitre, les cerveses i els puros. Ja ho van valorar això? No mereix passar una temporada al purgatori? No em mereixo jo descansar una mica?”


—>> MICRORELAT FINALISTA DEL MES!!

[Enllaç als finalistes de maig]