La companya de classe li explicava que des de la seva terrassa veia el mar, que era uns carrers més enllà, i els arbres del parc que tenia just a sota de casa.
Ella, en canvi, obria la finestra, agafava una cadira i s’asseia per contemplar un riu. L’endemà unes muntanyes nevades. I a l’altre, la sorra del desert. La Mònica no tenia vistes, el seu pis donava a un minúscul pati interior de l’edifici. Però llegia, llegia molt, i vivia moltes vides mentre esperava que passés el temps per poder recuperar la seva.
- Presentat al Relats curts de TMB 2020
PETITES HISTÒRIES 
25 Agost 2020 a les 17:30
Fantàstic!!,👏🏻👏🏻👏🏻
16 Octubre 2020 a les 08:54
Sí, llegir ens obre portes a dins nostre. Ideal per quan se’ns tanquen les de fora.
Gràcies pel comentari, Laura 🙂