Tiempos duros

No puede más. Natalia, cabizbaja, se pasa la mano por la frente. Lo hace medio escondida, al final del pasillo. Esta llamada ha sido muy difícil. La voz del otro lado del teléfono no lo podía encajar, y menos con la información de ayer.

-«Pero…, nos dijeron que su estado había mejorado dentro de la gravedad…»

-«A veces ocurre, se observa una leve mejoría, aunque después la evolución no siempre sigue esa línea y empeora.»

Sollozos como respuesta.

Van cinco diálogos parecidos en este inicio de semana. Ahora que los familiares no pueden acompañar a los enfermos, todo es más complicado. De explicar, de comprender, de asumir.

Natalia llega del trabajo. Se ha cambiado antes de dejar el hospital, pero se vuelve a quitar la ropa y se ducha, enjabonándose a conciencia. Entonces es cuando pasa a saludar a su madre, que ya se encuentra en la cama. «¿Qué tal has estado hoy?» le pregunta, y le da un beso. Y así un día tras otro. Esperando que las precauciones que toma sean suficientes para no llevar el virus a casa. Esperando que mañana haya menos bajas en su planta. Esperando tener que hacer menos llamadas disimulando su voz rota.

---

• Presentat a Esta noche te cuento (condició: relat inspirat en La nostalgia y la tristeza).

[Enllaç al relat al blog d’ENTC]

[TANCADA] PROPOSTA: Esta noche te cuento (2021)

Cercant solucions

A la Mercè el nou tanatori li va semblar molt bé, amb tanta llum, tant espai, tantes sales. Va pujar a la primera planta, a la sala 2. Digué als seus fills: “Mengeu una mica del berenar que ofereixen. Jo vaig a donar el condol a la família”. Els tres petits van agafar algunes pastes i suc.

El dijous hi van tornar a anar, però a la sala 9. La mare els va dir el mateix: ‘Mengeu alguna cosa mentre jo parlo amb la vídua”.

El dimarts següent van pujar al segon pis sala 5. Dos dies més tard, planta primera sala 11. La treballadora de recepció s’hi va fixar quan ja portaven unes setmanes anant-hi. Els va seguir i els observà. El següent cop els esperava a la porta amb un paquet de galetes, croissants i sucs. La Mercè, sorpresa i una mica avergonyida, li va agrair. Van quedar que els donaria berenar els dimarts i dijous, els dies que no anaven a l’esplai de la parròquia.

---

• Presentat a 12è Concurs de narració curta SCF.

[TANCADA] PROPOSTA: 13è Concurs de narració curta SCF

Misión especial

Le obligaron a sentarse en el sofá, junto a sus zapatos rojos que no dejaban de dar brincos. El encargo que recibía era claro. Tenía que entrenarlos hasta conseguir que le hicieran caso y caminaran por donde ella les pidiera. Los haría andar, incombustibles, por los campos llenos de minas. Ningún pie o brazo más. Ninguna vida más.

---

• Presentat a XIII Edición de Relatos en cadena amb la frase inicial donada: “Le obligaron a sentarse en el sofá, junto a sus zapatos” (13/01/2020).

Art modern

Per fi havien traslladat l’escultura i lluïa al centre de la plaça acabada de remodelar. Amb un blanc impol·lut, alçava les seves formes capritxoses al cel. Els veïns del barri no ho veien clar: “Sembla un penjador d’abrics de cap per avall”, “Als artistes moderns no els entenem pas”, “Segur que ens ha costat un ull de la cara”…

Abans de passar deu dies, una pluja que arrossegava fang la va deixar ben esquitxada i amb un color marró de gos com fuig. Els entesos en art contemporani lloaven l’escultor: “Crec que aquesta mutació del color la tenia prevista per mostrar als espectadors l’adaptació al medi”, “L’aspecte actual simula les branques nues dels arbres, que es veuen exposades també als elements de la natura”…

Uns dies més tard, uns nois amb monopatí van practicar salts acrobàtics des del nivell inferior d’un dels braços (o tentacles, segons qui en parlava). El resultat va ser el trencament de part de l’esmentat braç i del turmell del darrer noi que ho va intentar. Els tècnics municipals van assumir-ho com a part de l’evolució de l’obra: “Aquesta peça penjant ens mostra

De fotos y recuerdos

Al llegar a casa, la encuentro muchas veces en su mecedora mirando fotografías de antaño. Con los colores ya amarillentos, no las tiene en un álbum porque le gusta pasarlas una tras otra en sus manos.

Siempre me hace algún comentario: «¿Ves la cara de pilla que tienes ahí con la mancha de chocolate junto al labio?», «¡Qué guapo estaba tu padre con el uniforme de chófer!», «Esas fiestas del pueblo eran un acontecimiento, llenas de gente»…

En realidad, hace tiempo que no las ve. Pero retiene en su memoria hasta el mínimo detalle de todas ellas de tanto mirarlas. Cuando una neblina empezó a colarse en sus ojos, mi Pablito pegó un trocito de cartulina de distinta forma detrás de cada una de las fotos. Así sabe cuál tiene delante.

Otra vez se ha quedado dormida con su preferida en el regazo. La que nos sacó el fotógrafo de la capital poco antes de enviudar. La que lleva en el dorso un corazón muy grande.

---

• Presentat a la Esta noche te cuento (condició: relat inspirat en el tema “la fotografía”).

[Enllaç al relat al blog d’ENTC]

Mississipí

Tota l’estona estaves cantussejant un tema o altre de jazz. Va ser en el viatge de final de carrera, que ens vam conèixer. I això que Nova Orleans no era el destí que jo hauria escollit, però els meus amics ho van decidir per mi. La seva motivació musical era molt forta i no hi vaig poder fer res, davant tant d’entusiasme. Com me n’alegro, de la seva tria…

El primer cop que et vaig veure no vaig quedar impassible. La teva pell fosca, els teus llavis gruixuts, la teva mirada atrevida, les teves suggerents corbes… Tot em demanava, a crits, que intentés alguna cosa. Llavors va passar pel local aquella senyora amb les flors. Fruit de la seva experiència, em va endevinar les intencions, o potser és que les devia dur escrites als ulls, i va triar la rosa més bonica. Quan vam marxar del restaurant, la vaig deixar damunt la taula mentre et picava l’ullet. La nota deia: “T’esperaré a l’hora de plegar per si vols prendre una copa amb mi”.

Aquella nit va ser molt llarga. I preciosa. Com tu. Com nosaltres agafades de la mà passejant vora el riu.

Des de llavors, les melodies, tant les animades com les melancòliques, les cantem les dues juntes.

---

• Presentat a la 9a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 159 [Poeta Rosa Leveroni] – contenir la paraula “rosa” i opcionalment “al/a la protagonista se li hagi enganxat una cançó que no pot deixar de taral·lejar”).

—>> Enllaç al vídeo-relat