PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

De fotos y recuerdos

Al llegar a casa, la encuentro muchas veces en su mecedora mirando fotografías de antaño. Con los colores ya amarillentos, no las tiene en un álbum porque le gusta pasarlas una tras otra en sus manos.

Siempre me hace algún comentario: «¿Ves la cara de pilla que tienes ahí con la mancha de chocolate junto al labio?», «¡Qué guapo estaba tu padre con el uniforme de chófer!», «Esas fiestas del pueblo eran un acontecimiento, llenas de gente»…

En realidad, hace tiempo que no las ve. Pero retiene en su memoria hasta el mínimo detalle de todas ellas de tanto mirarlas. Cuando una neblina empezó a colarse en sus ojos, mi Pablito pegó un trocito de cartulina de distinta forma detrás de cada una de las fotos. Así sabe cuál tiene delante.

Otra vez se ha quedado dormida con su preferida en el regazo. La que nos sacó el fotógrafo de la capital poco antes de enviudar. La que lleva en el dorso un corazón muy grande.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


Deixa un comentari

Mississipí

Tota l’estona estaves cantussejant un tema o altre de jazz. Va ser en el viatge de final de carrera, que ens vam conèixer. I això que Nova Orleans no era el destí que jo hauria escollit, però els meus amics ho van decidir per mi. La seva motivació musical era molt forta i no hi vaig poder fer res, davant tant d’entusiasme. Com me n’alegro, de la seva tria…

El primer cop que et vaig veure no vaig quedar impassible. La teva pell fosca, els teus llavis gruixuts, la teva mirada atrevida, les teves suggerents corbes… Tot em demanava, a crits, que intentés alguna cosa. Llavors va passar pel local aquella senyora amb les flors. Fruit de la seva experiència, em va endevinar les intencions, o potser és que les devia dur escrites als ulls, i va triar la rosa més bonica. Quan vam marxar del restaurant, la vaig deixar damunt la taula mentre et picava l’ullet. La nota deia: “T’esperaré a l’hora de plegar per si vols prendre una copa amb mi”.

Aquella nit va ser molt llarga. I preciosa. Com tu. Com nosaltres agafades de la mà passejant vora el riu.

Des de llavors, les melodies, tant les animades com les melancòliques, les cantem les dues juntes.


  • Presentat a la 9a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 159 [Poeta Rosa Leveroni] – contenir la paraula “rosa” i opcionalment “al/a la protagonista se li hagi enganxat una cançó que no pot deixar de taral·lejar”).

—>> Enllaç al vídeo-relat