Tota l’estona estaves cantussejant un tema o altre de jazz. Va ser en el viatge de final de carrera, que ens vam conèixer. I això que Nova Orleans no era el destí que jo hauria escollit, però els meus amics ho van decidir per mi. La seva motivació musical era molt forta i no hi vaig poder fer res, davant tant d’entusiasme. Com me n’alegro, de la seva tria…
El primer cop que et vaig veure no vaig quedar impassible. La teva pell fosca, els teus llavis gruixuts, la teva mirada atrevida, les teves suggerents corbes… Tot em demanava, a crits, que intentés alguna cosa. Llavors va passar pel local aquella senyora amb les flors. Fruit de la seva experiència, em va endevinar les intencions, o potser és que les devia dur escrites als ulls, i va triar la rosa més bonica. Quan vam marxar del restaurant, la vaig deixar damunt la taula mentre et picava l’ullet. La nota deia: “T’esperaré a l’hora de plegar per si vols prendre una copa amb mi”.
Aquella nit va ser molt llarga. I preciosa. Com tu. Com nosaltres agafades de la mà passejant vora el riu.
Des de llavors, les melodies, tant les animades com les melancòliques, les cantem les dues juntes.
- Presentat a la 9a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 159 [Poeta Rosa Leveroni] – contenir la paraula “rosa” i opcionalment “al/a la protagonista se li hagi enganxat una cançó que no pot deixar de taral·lejar”).
PETITES HISTÒRIES 