Le obligaron a sentarse en el sofá, junto a sus zapatos rojos que no dejaban de dar brincos. El encargo que recibía era claro. Tenía que entrenarlos hasta conseguir que le hicieran caso y caminaran por donde ella les pidiera. Los haría andar, incombustibles, por los campos llenos de minas. Ningún pie o brazo más. Ninguna vida más.
Per fi havien traslladat l’escultura i lluïa al centre de la plaça acabada de remodelar. Amb un blanc impol·lut, alçava les seves formes capritxoses al cel. Els veïns del barri no ho veien clar: “Sembla un penjador d’abrics de cap per avall”, “Als artistes moderns no els entenem pas”, “Segur que ens ha costat un ull de la cara”…
Abans de passar deu dies, una pluja que arrossegava fang la va deixar ben esquitxada i amb un color marró de gos com fuig. Els entesos en art contemporani lloaven l’escultor: “Crec que aquesta mutació del color la tenia prevista per mostrar als espectadors l’adaptació al medi”, “L’aspecte actual simula les branques nues dels arbres, que es veuen exposades també als elements de la natura”…
Uns dies més tard, uns nois amb monopatí van practicar salts acrobàtics des del nivell inferior d’un dels braços (o tentacles, segons qui en parlava). El resultat va ser el trencament de part de l’esmentat braç i del turmell del darrer noi que ho va intentar. Els tècnics municipals van assumir-ho com a part de l’evolució de l’obra: “Aquesta peça penjant ens mostra Continua llegint →
PETITES HISTÒRIES