Mientras la canguro coge más galletas para volver al parque, Carlitos oye un ruido inesperado y va a la habitación de sus padres.
—¡Hola, papá! Así vas a coger frío… Esas deportivas tan chulas de ahí no son de mamá, son las del tito. ¿Es él quien está en la ducha?
De què està fet el teu cor? Penso que no el tens de pedra, perquè és un material compacte i està demostrat que el teu cor és ben buit per dins. Deu ser que el tens de fusta i balmat. Tant de bo algú t’hi donés un bon cop i s’estellés en mil bocins, els mateixos que jo estic recollint del meu. Com puc haver estat tan beneita…
Suposo que em van enredar els teus ulls. No sé. No sé què dir-me. És difícil assumir que la història es repeteix vint anys més tard. Creia que seria diferent, després de tant de temps. Que potser era el meu moment, sent ja adults. Aquell retrobament va ser totalment inesperat. Em va inundar el record sobtat de les meves galtes vermelles quan et veia pels passadissos de l’institut, mentre per a tu jo era invisible. Només pensar-hi vaig notar calor a cada part del cos. Quan vas arribar a la meva línia de caixa et vaig reconèixer a l’instant, tot i que ara tinc clar que tu a mi no. Ho vas dissimular molt bé, deixant que jo aportés tota la informació del passat. La vas saber aprofitar per portar-me on tu volies, i llençar-me a la paperera del menyspreu el matí següent.
Com a mínim he après que als nois com tu els és igual si les noies són grassonetes, o tenen grans, o totes dues coses. En teniu tantes que us van al darrere que les useu com als mocadors. Algun dia arribarà en què la teva joventut es marcirà i, potser llavors, et vindran al cap les noies que vas ignorar tot mastegant la duresa de la soledat.
Había pedido a los Reyes que le devolvieran a su papá. Al de verdad. No a ese señor que, porque les traía comida, se pensaba que podía hacer daño a mamá hasta hacerla gritar cuando se encerraban en su habitación.
Quan se’l van endur, per a l’Íngrid fou com un terratrèmol, se sentí desemparada, com si l’haguessin desnonat. En deu dies el llibre estava de tornada a la prestatgeria de la biblioteca i la petita aranya va poder teixir una nova llar a la seva cantonada preferida.
@concurs_sj_sf
—>> un dels GUANYADORS DEL CONCURS!!
-La Teresa et confon amb el seu nét.
-Des que vaig començar a treballar a la residència que em diu Robert, però qui sóc jo per canviar la seva realitat? Si li posa un somriure a la cara, ja m’està bé ser el seu nét per una estona.
@concurs_sj_sf
La Ventafocs creia que el conte era massa llarg. Per això, quan marxava corrents per les escales i va perdre la sabata, va decidir asseure’s a esperar la darrera campanada de mitjanit amb el príncep. Així s’estalviarien feina tots.
@concurs_sj_sf
Deixo aquestes reflexions a la llibreta de treball, per si algú de la resistència ho troba en cas que ens passi res a nosaltres.
A hores d’ara, seguim endavant amb el projecte només la Magda i jo. Al Pol el van descobrir en un control hormonal, feia massa temps que s’havia injectat el preparat per simular tenir els marcadors esperats. El voldran reinserir en una vida feliç i ignorant, segurament no s’hi podrà oposar. Està clar que perdem una ment brillant per a la nostra recerca que intentarem recuperar més endavant, en cessar la seva vigilància.
No sé si aconseguirem acabar el segle XXII amb cap progrés en la nostra lluita. El món es troba més controlat que mai per uns pocs, mirant pel seu benefici, molt més que en les èpoques i segles anteriors. Des que van instaurar la vacunació hormonal obligatòria, no tenen oposició. Continua llegint →
El emisario se acercó al emplazamiento agitando la bandera blanca. Tenía esperanzas de poder impedir el derramamiento de sangre tras las misivas intercambiadas.
Desde la columna invasora enviaron palomas mensajeras que, aunque no volvían, llegaban a su destino pues recibían respuestas en lienzos envolviendo piedras arrojadas con catapulta.
Los atacantes pidieron inicialmente la rendición, a lo que los lugareños contestaron que aquel era su hogar. Insistieron los foráneos añadiendo que cualquier intento de contener el asalto no tenía sentido, y la respuesta remarcó el valor de sus gentes. Luego les hicieron notar la diferencia numérica, resaltando que sumaban muy pocos hombres, a lo que dijeron que la suya era una fortaleza inexpugnable. Replicaron los extranjeros que, a pesar de ello, debían exponerse para la defensa, pero los del castillo arguyeron que contaban con sobradas protecciones. En el último mensaje les advirtieron que pronto se quedarían sin comida, y entonces invitaron a un soldado enemigo a comprobar lo contrario.
Este se temió lo peor al entrar y ver las palomas de la paz ensartadas sobre una hoguera, junto a otro palo que esperaba presa.
PETITES HISTÒRIES