La poetessa i la seva amiga novel·lista esmorzen juntes cada dia. Van a una granja del barri, deixen les seves llibretes de notes a la taula i agafen les tasses de xocolata o cafè amb llet.
Avui estan molestes amb els seus protagonistes masculins. La poetessa explica que el cavaller ja no recita versos a la seva estimada. El va situar sota el seu balcó i les úniques paraules que va dir foren:
-“Semblen petjades del mercader veí.”
Per la seva banda, la novel·lista es queixa de les paraules del detectiu al darrer capítol que està escrivint. Investigant un crim passional, ell centra les sospites en un personatge femení, però ahir va deixar el seu discurs deductiu i entre dos interrogatoris s’exclamava:
-“El majordom molt em mira,
no sé pas què deu voler,
somriu i, enrojolat, sospira
i crec que em pica l’ullet.”
Mentre les autores prenen la xocolata o remenen el cafè, els protagonistes tornen a intercanviar-se de llibreta sense que les seves creadores se n’adonin. Amb un dia al text de l’altre ja han tingut prou emocions i esperen no trobar gaire desgavell per aquest temps d’absència a la seva història. Abans de desaparèixer entre les pàgines de les anotacions, el cavaller diu al detectiu:
-“Diria que el majordom no és aigua clara.”
I el detectiu li contesta:
-“Compte amb el veí de la dama.”
- Presentat al IX Concurs ARC de microrelats “Arts” – amb el tema “Poesia/Literatura/Còmic”.
PETITES HISTÒRIES 