Els patiments de la donzella Constança en una vesprada d’estiu

4 Juliol 2021 by M.Carme Marí 4 comentaris

La donzella, neguitosa,
espera el seu galant
que li ha promès una cosa:
des del carrer estant,
oferir-li una cantilena
en aquesta tarda serena.

Ella somia amb escoltar una tendra cançó
que li parli de tot el que troba en el seu amor,
que li obri de bat a bat les portes del cor,
confiada en els seus dots de trobador.

Però el jove no apareix
i ella resta a l’aguait,
mentre la impaciència creix,
dubta si vindrà mai.
Què serà el que el reté?
Pensarà que no li convé?

Una minyona que creuava la plaça porticada
la veu, amb posat malenconiós, a la finestra recolzada.
“Què us passa, Constança?, us veig trastornada.”
“Espero al Guerau, no l’hauràs vist en la teva passejada?”

La noieta li explica
que corria amb sa germana
tot just fa una mica
per on ell era amb la Joana.
“Un llaüt a les mans tenia,
i ella amb un llaç el guarnia.”

Ràpidament la sorpresa de la Constança muda en enuig,
“Com pot estar amb una altra?, per què aquest rebuig?
És clar que la deessa de la fortuna a mi em defuig.”
La donzella plora, d’emocions feta un garbuix.

Quan, de sobte, tot d’una,
sent la veu d’en Guerau
que, ja sota la lluna,
li canta dolç i suau.
“Sortiu, bella Constança,
per a vos és aquesta romança.”

I ella, fent fora les llàgrimes, que corre a la balconada
per veure el seu estimat, tocant el llaüt guarnit amb una llaçada
que el seu nom porta escrit, amb gran lletra daurada.
Plens d’emoció, amb cada vers, el pit els esclata de joia a la parella enamorada.

---

• Presentat a la 9a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 163 [Poeta Jordi de Sant Jordi] – contenir la paraula “enuig” i opcionalment “hi aparegui la deessa fortuna”).