Alfredo

La verdad es que soy bastante distinto al de la foto de boda que preside el comedor. Pero ella no lo aprecia. En mi juventud todavía me parecía menos a ese apuesto novio. Ahora, de viejo, es cierto que somos todos un poco más iguales y es fácil confundirnos. Por eso me recogió. Aquel día, cuando me encontró en la puerta del supermercado, se podría decir que volví a nacer. Pensé que se acercaba a echarme unas monedas y, sin embargo, me dijo: “Alfredo, ¿qué haces ahí sentado? Ven a ayudarme con la compra”. Me hizo coger un par de las bolsas que llevaba y acompañarla a casa. “No te quedes quieto como un pasmarote, guarda las cosas en su sitio”. Y aquí estoy, convertido en Alfredo, de quien enviudó la pobre mujer unos meses atrás.

---

• Presentat al XI Microconcurs La Microbiblioteca

—>> MICRORELAT FINALISTA DEL MES!!

[Enllaç als finalistes d’octubre en castellà de la Microbiblioteca]

Una San Silvestre más

Estoy listo para la carrera. Como decía mi abuelo, todo debe estar a punto. Él me explicaba historias de su infancia en el pueblo, donde hacer deporte consistía en correr por los campos con los otros muchachos. Sé de los agujeros en los zapatos que heredaba de sus hermanos, de cómo su madre le zurcía los pantalones y de la fuerza que se daban entre todos para sobrellevar la dura vida de entonces con cuatro perras. Ahora, yo lo tengo todo preparado: las zapatillas, la ropa y, este año, me faltan los ánimos del abuelo antes de la salida. Pero en cuanto cruce la meta, levantaré mis ojos hacia el cielo para brindarle mi esfuerzo.

---

• Presentat al VII Concurso de Microrrelatos “San Silvestre Salmantina”.

[TANCADA] PROPOSTA: IX Concurso de Microrrelatos “San Silvestre Salmantina”

Futur imperfecte

A la Martina li preocupa la Júlia. Troba que està abusant molt del teletransport. És cert que als aparells domèstics han fixat la restricció d’un trajecte per persona i dia i, a més, comproven la identitat en els equips públics perquè no s’excedeixin els dos viatges diaris, però creu que ella falseja la presa de mostra biològica inicial quan en fa ús. Dijous va intentar parlar amb ella i, com a resposta, va desconnectar-se l’intercomunicador inserit a l’orella. La Martina no sap per què juga amb foc, coneixent els riscos. Encara no s’han polit els efectes secundaris si se n’abusa, i l’afectació al cervell pot ser irreversible amb més de cinc trajectes per setmana.

Sé que és perillós, i també pot ser-ho quedar-me a casa. Només vull fugir, tot i que al final acabo tornant perquè… tant és, Qui em manava a mi compartir amb ell el meu cardio-localitzador biònic? “Sempre estarem junts”, pensava. Que beneita era! He demanat canviar-me’l, així ell no em podrà rastrejar, però hi ha llista d’espera. Mentrestant, seguiré marxant ben lluny cada dia amb el teletransport. De fet, millor si se m’esborra la memòria, com diuen que pot passar amb massa viatges des d’aquestes cabines. A veure si, amb sort, se m’obliden els insults, les amenaces, els crits i els cops.

---

• Presentat al XI Concurs ARC de microrelats “Gèneres narratius”: ciència ficció.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]

[TANCADA] PROPOSTA: XII Concurs ARC de microrelats «La colla»

Cambio de planes

El lunes el coche me dejó tirada. Menos mal que tenía al lado una estación de Cercanías. En esa misma parada subió un chico muy interesante. Estuvimos lanzándonos miradas todo el viaje. Cuando bajó, me dijo: “¡Hasta luego!”. Sorprendida, le devolví el saludo con una sonrisa.

Ayer coincidimos de nuevo. A mitad del trayecto se acercó: “Hola, me llamo Javier”, y charlamos un poco.

Hoy, al entrar al vagón, me ha hablado de la cartelera anunciada para el viernes. Ahora contactaré con el taller y les diré que no tengan prisa, todavía no pasaré a recogerlo.

---

• Presentat al XV Certamen de Relatos Cortos de Renfe.

Estats d’ànim (i oïda fina)

Van coincidir a l’ascensor. Feia anys que no es veien, però es van reconèixer a l’instant. Ràpidament el José li va donar el condol.
-“No vam coincidir l’altre dia. L’acompanyo en el sentiment, senyor Martí”.
El Martí no semblava precisament trist.
-“Home, José, per tu no passen els anys, eh? Estàs com sempre. Sembla que faci dos estius que ens preparaves un bon dinar quan era petit i anava al poble amb els meus pares. No ens vam veure al tanatori i el dia de l’enterrament tenia un viatge de negocis” -va contestar picant-li l’espatlla.

En entrar a les oficines va sentir que, a la sala veïna, la secretària deia al notari: “El senyor Martí és l’hereu del difunt, ja ha arribat”. Li va costar dissimular la impaciència. Per fi, després de tants anys, el vell afluixaria els diners.
Van entrar tots a la sala per a la lectura de les últimes voluntats.

[TANCADA] PROPOSTA: 10a temporada de Vull Escriure