Van coincidir a l’ascensor. Feia anys que no es veien, però es van reconèixer a l’instant. Ràpidament el José li va donar el condol.
-“No vam coincidir l’altre dia. L’acompanyo en el sentiment, senyor Martí”.
El Martí no semblava precisament trist.
-“Home, José, per tu no passen els anys, eh? Estàs com sempre. Sembla que faci dos estius que ens preparaves un bon dinar quan era petit i anava al poble amb els meus pares. No ens vam veure al tanatori i el dia de l’enterrament tenia un viatge de negocis” -va contestar picant-li l’espatlla.
En entrar a les oficines va sentir que, a la sala veïna, la secretària deia al notari: “El senyor Martí és l’hereu del difunt, ja ha arribat”. Li va costar dissimular la impaciència. Per fi, després de tants anys, el vell afluixaria els diners.
Van entrar tots a la sala per a la lectura de les últimes voluntats. Continua llegint
PETITES HISTÒRIES 