Van coincidir a l’ascensor. Feia anys que no es veien, però es van reconèixer a l’instant. Ràpidament el José li va donar el condol.
-“No vam coincidir l’altre dia. L’acompanyo en el sentiment, senyor Martí”.
El Martí no semblava precisament trist.
-“Home, José, per tu no passen els anys, eh? Estàs com sempre. Sembla que faci dos estius que ens preparaves un bon dinar quan era petit i anava al poble amb els meus pares. No ens vam veure al tanatori i el dia de l’enterrament tenia un viatge de negocis” -va contestar picant-li l’espatlla.
En entrar a les oficines va sentir que, a la sala veïna, la secretària deia al notari: “El senyor Martí és l’hereu del difunt, ja ha arribat”. Li va costar dissimular la impaciència. Per fi, després de tants anys, el vell afluixaria els diners.
Van entrar tots a la sala per a la lectura de les últimes voluntats.
“… Al meu nebot Martí no li deixo la casa del poble, les poques vegades que ha vingut a visitar-me deixen clar que no és un indret que li agradi gaire. La propietat passarà a mans del meu assistent, José.”
El José es va sentir una mica incòmode davant aquesta agradable sorpresa del que va ser el seu cap durant tants anys. El Martí s’estranyà però va forçar un somriure. “S’entén, José, després de viure-hi mitja vida…”, li digué.
El notari continuà.
“… Pel que fa a la fortuna que he aconseguit amb durs sacrificis i treball, la deixo a qui més la podrà valorar, a algú que sap què és l’esforç, el senyor José Martínez”.
-“Com diu?! Escolti, això ha d’estar malament!” -va reclamar el Martí- “Si vostè mateixa quan he arribat ha dit que era jo l’hereu del meu oncle!” -va afegir adreçant-se a la secretària.
-“No, no m’ha entès bé. Jo he dit que havia arribat el senyor Martínez l’hereu del difunt”.
Ara sí que estava trist el Martí…
- Presentat a la 9a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 151 [Poeta Anselm Turmeda] – contenir la paraula “diners” i opcionalment “el/la protagonista rebi una herència multimilionària i la perdi en un sol dia”).
PETITES HISTÒRIES 