A la Martina li preocupa la Júlia. Troba que està abusant molt del teletransport. És cert que als aparells domèstics han fixat la restricció d’un trajecte per persona i dia i, a més, comproven la identitat en els equips públics perquè no s’excedeixin els dos viatges diaris, però creu que ella falseja la presa de mostra biològica inicial quan en fa ús. Dijous va intentar parlar amb ella i, com a resposta, va desconnectar-se l’intercomunicador inserit a l’orella. La Martina no sap per què juga amb foc, coneixent els riscos. Encara no s’han polit els efectes secundaris si se n’abusa, i l’afectació al cervell pot ser irreversible amb més de cinc trajectes per setmana.
Sé que és perillós, i també pot ser-ho quedar-me a casa. Només vull fugir, tot i que al final acabo tornant perquè… tant és, Qui em manava a mi compartir amb ell el meu cardio-localitzador biònic? “Sempre estarem junts”, pensava. Que beneita era! He demanat canviar-me’l, així ell no em podrà rastrejar, però hi ha llista d’espera. Mentrestant, seguiré marxant ben lluny cada dia amb el teletransport. De fet, millor si se m’esborra la memòria, com diuen que pot passar amb massa viatges des d’aquestes cabines. A veure si, amb sort, se m’obliden els insults, les amenaces, els crits i els cops.
- Presentat al XI Concurs ARC de microrelats “Gèneres narratius”: ciència ficció.
PETITES HISTÒRIES 