PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Duda razonable

–Pero es su letra, ¿no? –dijo el pequeño mirando perplejo su nombre escrito sobre el paquete.
–Muchas letras son parecidas –le contestó el hermano mayor. El chiquillo no estaba muy convencido.
–Vamos a buscar algo que haya escrito ella y lo comprobamos. ¿Ves? Mamá siempre pone un puntito así, redondo y grande, sobre la i al escribir mi nombre. Nunca había creído a los que en clase decían que…
–No llores, Carlitos, ya sé por qué se parece tanto. Como es maestra, la habrán llamado los Reyes Magos para repasar clases de caligrafía.



Deixa un comentari

Feliç any nou!

La nostàlgia m’atrapa aquesta nit de Cap d’Any que és la primera que passem separats. I m’arriba una foto al mòbil: tu bufant un espanta-sogres. M’emociono en veure’t. Et trobo tant a faltar…

Si em demanessin de fer una miscel·lània de moments de felicitat, podria crear com una constel·lació de gotes, encabint en cada esfera un instant, un record magnífic. I en gairebé tots t’hi posaria a tu.

I és que, quan vas arribar a la meva vida, la vas omplir de colors, de sentiments que fins llavors no havia tingut per ningú. Triaria el dia en què per fi et vaig poder tenir als meus braços, eres tan menuda que no sabia ni com agafar-te. O la primera vegada que vas dir “Papa, tinc caca”, amb cara de satisfacció quan just t’havíem tret els bolquers. O quan, ja una mica més gran, un saltamartí va volar per davant teu i, després de l’ensurt inicial, vas apreciar els colors que amagava sota les seves ales amb sorpresa i curiositat. També n’hi hauria de les remullades al rierol del costat del càmping, en aquells estius plens d’excursions. La vida està feta de petits detalls, i l’alegria de compartir-la és la veritable riquesa.

Amb tot això rondant-me per dins, agafo el meu telèfon i em faig una selfie amb el meu millor somriure, el de pensar en tu.


  • Presentat a la 10a temporada de Vull Escriure (responent a l’especial “Amic invisible” de Nadal, per al company Zelder, contenint les 10 paraules que em va deixar: “nostàlgia, nit, miscel·lània, constel·lació, esfera, felicitat, saltamartí, caca, espanta-sogres, rierol”).


2 comentaris

En rodaje

Ella era como un cochecito acabado de armar. Recién colocado junto a la acera con su chapa de un azul sin estridencias, perfecto para una quinceañera. Preparado para iniciar su andadura, para darle cuerda y que empezara a circular, de momento ella sola pues seguía cubierto el asiento del acompañante.

Por su misma calle algunos vehículos avanzaban ligeros teniendo a los mandos a compañeras de pupitre. Otras de cursos superiores corrían incluso a velocidades de vértigo por la autopista. Pero ella no tenía prisa. Tiempo habría de acelerar y poner a más de tres mil revoluciones el motor. No quería quemarlo y precisar reparaciones, como algún caso que había visto.

Hasta el día en que un macarra de barrio la siguió volviendo del instituto y se encaprichó de esos ojos que eran como faros en la oscuridad, de esas curvas que ya marcaban su cuerpo, de ese brillo que ella guardaba para alguien de su futura elección. Sin compasión, el bracucón le saltó al cuello, arrancó la lona del copiloto y, forzando la llave con forma de un antifaz que no escondía sus intenciones, lo estrenó pisando a fondo el acelerador.

Desde entonces ella sigue en el taller.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


Deixa un comentari

L’amor tot ho pot

Quan va coincidir amb ell al gimnàs, en va quedar corpresa. Era el noi més eixerit que havia conegut, simpàtic, atent amb tothom, enginyós, i se la mirava amb uns ulls… En començar a sortir va descobrir que, a més d’estar en forma, era un romàntic, capaç de gestes impensables. Si ella volia un menjar que no tenien a la botiga propera, iniciava una marató voltant tots els comerços de la ciutat per aconseguir-lo. Si ella deia que li agradava molt una fruita que aquí no trobava perquè ja feia calor, arrencava a córrer cap al nord, si calia fins a l’altre extrem del continent, per complaure-la. S’asseien cada vespre a la fresca, a contemplar el cel estrellat i, llavors, ell li va voler portar la lluna. Va agafar embranzida i va arribar-hi en quatre salts, però va cometre l’error de fer-ho en quart minvant i s’hi va quedar enganxat, penjant de la punta.

Ara ella s’ha comprat un telescopi i pot veure’l a les nits, mentre entrena sense descans per anar-lo a rescatar abans de la lluna nova.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]