PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Laberints

Quan ell arriba, la troba al menjador, plegant robeta de nadó amb un somriure al rostre.
–És bonic aquest conjunt, oi? Li quedarà molt bé al nostre fillet.
–D’on l’has tret?
–Era dalt al terrat, assecant-se.
–Deu ser dels nous veïns, ara els hi torno.
–Què dius, Manel? La necessitem per al nostre…
–Teresa, si us plau, no hi tornem.–Ell l’abraça.
Tots dos tenen els ulls negats de llàgrimes. El seu bebè va patir la síndrome de la mort sobtada fa quaranta anys i, darrerament, quan la Teresa veu robeta per a petitons, la seva ment no pot evitar traslladar-se a aquells mesos plens d’una felicitat que els fou arrabassada de cop.



Deixa un comentari

Fin de la propiedad transitiva

Recuerdo el primer verano que pudimos salir de noche. Papá nos llevaba los sábados a algún pueblo vecino en fiestas y nos recogía de madrugada. Cantábamos a grito pelado todas las canciones, bebíamos una copa tras otra, bailábamos también las agarradas y, si conseguíamos un ligue, nos comíamos la boca con esa ansia de los primeros labios. Quizá no en ese orden, pero nos daba igual. Y no nos importaba que nos confundieran. De hecho, nos divertía. A veces un vaso que había estado en tus manos llegaba a las mías, o intercambiábamos la pareja de baile, o incluso los besos. Hasta que conociste a Julián. Entonces dejamos de ser un conjunto para ser un par ordenado.


[Enllaç al relat al blog d’ENTC (amb videorelat del relat guanyador) ]


Deixa un comentari

Visions

Les portes no es tanquen. Transcorren uns minuts. Dues estacions més endavant, el tren resta aturat amb la meitat dels vagons encara dins del túnel.
“El servei a la línia 3 de metro es troba interromput…”.

Un noi amb motxilla a l’esquena marxa corrents a buscar un autobús, a veure si arriba a temps a l’examen.

El conductor del comboi anterior ha sortit de la cabina ben trasbalsat. A les trobades amb companys havien parlat d’algú a qui li havia passat, però ell creia que podria frenar a temps, donat el cas.

Uns passatgers que esperaven en aquella l’andana, horroritzats, comenten què li devia rondar a l’home pel cap, quines angoixes el podien moure a una acció tan desesperada.

Els veïns, en rebre la notícia, culparan al sistema que no el va protegir en la seva vulnerabilitat, en perdre definitivament la feina després de tants mesos d’inactivitat per la pandèmia.

El director de la seva oficina bancària, quan condueix cap a la seva segona residència, ja no recorda que va donar un ultimàtum al Pere tot reclamant-li els rebuts endarrerits de la hipoteca.


  • Presentat als Premis Arnau de Palomar 2021, tractant el tema “la societat postpandèmica”.