PETITES HISTÒRIES


2 comentaris

L’art no cotitza en borsa

Quan he d’acompanyar el meu home a un dels seus tediosos sopars de feina, m’ho prenc amb resignació. “Només ho fan una vegada al mes i he de quedar bé amb els socis”, em diu. “Ja veuràs com aviat m’ascendiran”. Aquella nit va començar tan avorrida com totes les anteriors. No es pot negar que el restaurant i els seus plats eren de luxe, però les converses seguien sempre el mateix patró: lleis i sentències, judicis i advocats. Llavors, l’inesperat. Es va aturar la música suau que sonava de fons i va arribar-nos el so d’un instrument de corda. De seguida em vaig girar per veure d’on venia i, a l’extrem de la sala, una dona força jove tocava el violí. Quina expressivitat! Les notes quedaven com suspeses a l’aire. Amb exquisida suavitat inundaven la sala, les nostres oïdes i la nostra ànima. Crec que no vaig ser l’única que va parar de menjar per només escoltar-la. Després van seguir peces de gran velocitat, amb una digitació impecable. Aquella noia tenia un do. La vetllada va canviar radicalment, vaig quedar embadalida davant del seu art. Sublim.

Ahir em van encarregar l’organització d’unes conferències que ocuparan tot un dia. Han d’incloure un dinar informal a base de canapès per afavorir la interacció entre els participants. Em va venir al cap la idea de comptar amb el bell acompanyament del darrer sopar del bufet i pensava preguntar al restaurant com contactar amb la música. Però al final no va fer falta perquè, a la tarda, la virtuosa violinista va trucar a la porta de casa per entregar-me la darrera compra feta per internet.


[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]