Tuits presentats a la 2a edició de “Lletres de ràdio”

La separació dels germans fou traumàtica. Un d’ells és queixava de sortir perdent sempre que s’havien de repartir coses. I tenia raó: va ser l’altre siamès qui es va quedar el cor.
#LletresDeRàdio @OD_Catalunya

—>> GUANYADOR DEL CONCURS!!

[Enllaç al tuit]

---

L’escriptor se n’anava de festa amb les muses. Sabia que l’alcohol era un potent desinhibidor i elles, després de dues copes, deixaven volar la imaginació. Ell portava un caçapapallones per atrapar les idees en moviment.
#LletresDeRàdio @OD_Catalunya

[Enllaç al tuit]

---

Va pensar que signant el divorci per fi aconseguiria la llibertat, deixant enrere un marit possessiu, ple de gelosia. Però tot just va començar l’infern: la seguia a tot arreu, l’amenaçava… Va entendre que només canviant de ciutat podria ser lliure.
#LletresDeRàdio @OD_Catalunya

[Enllaç al tuit]

---

• Presentats a la 2a edició de “Lletres de ràdio” organitzat per @OD_Catalunya. Calia incloure la paraula “separació”, “escriptor” i “llibertat”, respectivament.

Una imatge val més que mil paraules

Sempre havia estat molt reservat, separant la feina de la vida privada. Però, en entrar a la firma d’advocats més prestigiosa de la ciutat, sabia que allò hauria de canviar. Les diferents generacions dels socis principals entenien la família com a centre i puntal de les persones, per aquest motiu els seus empleats decoraven la taula de l’oficina amb una fotografia amb l’esposa, o marit, i els fills. Així doncs, tot i no voler-ho, allí estava ell, en un marc, amb una dona rossa i un bebè als braços. Amb el pas dels anys, va renovar la imatge un parell de vegades, i se’l podia veure amb la dona i dues nenes petites.

«Hauran crescut molt les teves filles!», li va comentar l’altre dia un dels directors. Ell pensa des de fa temps que tocaria actualitzar la foto, el problema és que la veïna es va mudar l’estiu passat. Potser, amb unes gorres, la germana i nebodes del seu nou xicot s’hi assemblarien força…

---

• Presentat al X Microconcurs La Microbiblioteca.

Cómo cambia el cuento

Todos conocéis la obsesión de mi madrastra por los espejos. No podía pasar por delante de uno sin preguntarle: “¿Quién es la más bella?”. Por eso, cuando llegó a aquel campo lleno de paneles solares fotovoltaicos, empezó a lanzar su pregunta a cada pequeño espejito hasta acabar en un psiquiátrico, loca de atar.

Así que no tuve que huir al bosque, ni conocí a los siete enanitos, ni mordí la manzana envenenada. Me ahorré toda la historia. Y no necesité a ningún príncipe para despertar y vivir feliz como una perdiz (y comer verduras… vegetariana que es una).

---

• Presentat al VIII Concurso de Microrrelatos Científicos 2021.

[TANCADA] PROPOSTA: 12è Concurs de Microrelats de Sant Jordi a Sant Feliu

Veïns

La meva habitació dona al celobert de l’edifici. Enfront, un pis amunt, hi viu la Nora, la noia més bonica de l’institut. Bé, a mi m’ho sembla. Va a una altra classe i no parlem gaire tot i que, quan puc, miro entre les meves cortines per si la veig. A vegades sento música i passa cantant i ballant per davant de la finestra. En aquells moments guardo un absolut silenci per evitar que em descobreixi perquè, si ho fes, em quedaria glaçat com un iceberg i em voldria fondre.

Ahir va ser pitjor que això. La cuina fa cantonada amb el meu quarto i, de la galeria fins a on jo soc hi ha, en diagonal, uns estenedors d’aquells que s’estiren i la corda corre per una politja. L’estructura es replica, simètric, pel pis de davant. Total que, no sé com, unes calcetes de la Nora havien caigut damunt d’un dels meus calçotets estesos. Seria un senyal del destí? Llavors ella va obrir la finestra i, sense pensar-m’ho gens, vaig cridar-la per just després posar-me de color pebrot i no saber què dir-li mentre assenyalava la roba. Ella, en distingir-ho, va envermellir i va girar-se cap a dins buscant a sa mare, que va baixar a recollir-ho. M’ha sobtat veure que també es torbava.

Avui al matí, en apujar la persiana m’he trobat amb el seu somriure i m’ha dit que els dibuixos que tenia enganxats al vidre li semblaven ben guapos. Crec que m’atreviré a parlar amb ella a l’institut amb l’excusa d’ensenyar-li algun altre esbós, potser el seu retrat en manga que vaig fer la setmana passada. Tant de bo li agradi.

---

• Presentat a la 10a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 177 – contenir la paraula “silenci ” i opcionalment “els protagonistes decideixen anar a parlar amb algú per solucionar un problema que els amoïna, però en intentar parlar descobreixen que són muts”).

[TANCADA] PROPOSTA: Flash-Fiction EACWP Contest 2022

[TANCADA] PROPOSTA: X concurs de Tuitrelats 2022 FGC

El fin de un mito

Su reflejo le espera, impaciente, en el río. Se recoloca un rizo rubio que le adorna la frente. “¿Cómo puede hacerme esto, con lo hermoso que yo soy?”, piensa. No sabe qué le ve a esa ninfa, pues cuenta con un rostro pequeño y falto de proporción. Le ha dado un ultimátum: como no regrese junto a él ese mismo día, será el reflejo quien enamore a Eco hasta hacerla caer al agua de donde ya no saldrá.

---

• Presentat a XV Edición de Relatos en cadena amb la frase inicial donada: “Su reflejo le espera, impaciente” (04/04/2022).

[TANCADA] PROPOSTA: 16è Concurs de Relats Curts de TMB

L’observador

Hi ha un home palplantat al carrer. És a una cantonada. No fa res, no diu res. Només observa. Observa la gent que passa. Ens el mirem recelosos. Què hi fa aquí? Què vol? Hi és cada dia, a quarts de nou del matí, quan portem la canalla a l’escola.

Avui plou. No era al lloc habitual, però l’hem trobat sota un porxo una mica més endavant de la mateixa vorera. Segueix igual: no fa res, no diu res. Sols és allí, observant. Fa un mes que hi és i res no canvia.

De sobte, dilluns, no hi era. En tot el recorregut d’anar al col·legi no ens el vam creuar. Ens va sorprendre. Ara fa tres dies que no apareix. Desconcertats, amb els altres pares comentem si li pot haver passat res. Ens té preocupats. No sé, amb tant de veure’l devem haver-li agafat afecte. Continuarem fixant-nos-hi.

Darrerament fem torns, un de la colla es queda observant, a veure si reapareix en aquell tram del carrer, i la resta acompanyem els nens fins a l’escola. Demà seré jo qui farà el relleu, espero estar de sort i que aparegui.

Fa una setmana que m’hi quedo. Ja em va bé perquè m’estalvio el darrer tros del camí, que és costa amunt. Acaba de creuar pel semàfor un grup de pares amb els seus fills i m’han mirat estrany.

---

• Presentat al XII Concurs ARC de microrelats «La colla»: l’extravagant.

[Enllaç al text publicat al web Relats en Català]