La padrina ens contava històries de la guerra. De quan el seu pare i tiets, massa joves per agafar un fusell que tot just havien après a fer anar, marxaren amb l’avi a lluitar en un conflicte que no havien demanat. Ens mostrava com van canviar les coses també per als petits, com ella i els seus germans. Fins aleshores tota la canalla del poble havien anat junts a l’escola i no entenia per què, de sobte, ja no els deixaven jugar amb el fill de l’alcalde. Aquell nen, però, tenia un gran cor. No li feia res que els seus amics portessin roba desgastada o algun forat a les sabates, i no en sabia de bàndols nacionals o republicans, que eren paraules dels grans. Per això, quan podia i d’amagatotis, s’escapava del costat de la seva família i els portava una llonganissa o una barra de pa.
La padrina ens feia seure al voltant de la llar de foc per explicar-nos el que va viure perquè no hi ha res pitjor que l’oblit i perquè cal aprendre de les males experiències per aconseguir que no tornin a passar. Molts jorns acabaven pintats de dolor i amb llàgrimes als ulls per les males notícies que arribaven del front. La gent tenia una foscor feréstega instal·lada dins el cor de forma perenne. En aquells temps difícils, podien acomiadar el dia dient: «És fosc, molt fosc. Ni la lluna ha gosat sortir, tenia por de la foscor.»
- Presentat a la 10a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 168 – contenir la paraula “llàgrimes ” i opcionalment “acabar com l’inici d’un relat de la temporada 2015-16: Negra nit“).
Relat publicat al llibre recopilatori de la temporada 2021-22 Vull Escriure.
PETITES HISTÒRIES 