La meva habitació dona al celobert de l’edifici. Enfront, un pis amunt, hi viu la Nora, la noia més bonica de l’institut. Bé, a mi m’ho sembla. Va a una altra classe i no parlem gaire tot i que, quan puc, miro entre les meves cortines per si la veig. A vegades sento música i passa cantant i ballant per davant de la finestra. En aquells moments guardo un absolut silenci per evitar que em descobreixi perquè, si ho fes, em quedaria glaçat com un iceberg i em voldria fondre.
Ahir va ser pitjor que això. La cuina fa cantonada amb el meu quarto i, de la galeria fins a on jo soc hi ha, en diagonal, uns estenedors d’aquells que s’estiren i la corda corre per una politja. L’estructura es replica, simètric, pel pis de davant. Total que, no sé com, unes calcetes de la Nora havien caigut damunt d’un dels meus calçotets estesos. Seria un senyal del destí? Llavors ella va obrir la finestra i, sense pensar-m’ho gens, vaig cridar-la per just després posar-me de color pebrot i no saber què dir-li mentre assenyalava la roba. Ella, en distingir-ho, va envermellir i va girar-se cap a dins buscant a sa mare, que va baixar a recollir-ho. M’ha sobtat veure que també es torbava.
Avui al matí, en apujar la persiana m’he trobat amb el seu somriure i m’ha dit que els dibuixos que tenia enganxats al vidre li semblaven ben guapos. Crec que m’atreviré a parlar amb ella a l’institut amb l’excusa d’ensenyar-li algun altre esbós, potser el seu retrat en manga que vaig fer la setmana passada. Tant de bo li agradi.
- Presentat a la 10a temporada de Vull Escriure (responent a la Crida 177 – contenir la paraula “silenci ” i opcionalment “els protagonistes decideixen anar a parlar amb algú per solucionar un problema que els amoïna, però en intentar parlar descobreixen que són muts”).
PETITES HISTÒRIES 