Si el nadó plora,
la mare el bressola.
Quan el nen creix,
s’estira el fil que els uneix.
Marxa en fer-se adult,
i la mare se’l mira plena d’orgull.
La vida s’omple de colors madurs,
llavors el fil es recull:
ara és ell qui la cuida,
tornant un xic de la cura rebuda.
. En memòria de la meva mare.
Vive anclado en una infancia que no se corresponde con su verdadera edad y, por ello, desea imitar a su hermano pequeño siempre que puede. Meses atrás, al ver que le regalaban un reloj, él también quiso uno aunque es incapaz de comprender el giro de las manecillas o de leer los dígitos. Lo lleva puesto a todas partes. Los vecinos del pueblo le preguntamos la hora cuando nos lo encontramos. Sabemos que le gusta, y esperamos su respuesta con interés. Entonces, satisfecho, mira el reloj y, según nos ve a nosotros más o menos cansados, enojados o tristes, nos dice que es la hora de los abrazos, la de las sonrisas o la de cantar una canción alegre. No entiende de números, pero cada vez que contesta, nos sorprende con una hora preciosa.
El Joel no falta mai a les trobades dels “guais” de l’institut, no es perd cap de les festes que organitzen. D’un temps ençà, el reclamen, i sempre està disposat a donar un cop de mà quan cal. Saben que poden comptar amb ell si algú té problemes amb el mòbil o l’ordinador.
La veritat és que ningú hagués dit uns mesos enrere que estaria tan sol·licitat. El Joel era dels “friquis” de la classe, interessat en cables i tecnologia, i va començar a anar amb aquesta colla arran d’un parell d’ocasions en què els va ajudar: un dia que se’ls havia penjat l’accés a internet deixant-los sense música, i un altre en què se’ls van bloquejar els portàtils. Just va coincidir que passava per allí i s’oferí a resoldre-ho. Des de llavors, han descobert que a més és un entès en tots els estils musicals, se sap infinites lletres de cançons i un munt d’acudits, encara que no té massa gràcia explicant-los.
Per la seva banda, el Joel fa uns dies que pensa a tornar a preparar-los un virus o parany de comunicacions, més que res per assegurar-se que el segueixin trobant imprescindible.
La báscula le dice otra vez: «»Has engordado 400 gramos»». El móvil reproduce un audio de WhatsApp de su novia, que lo abandona. En el ordenador, un correo electrónico le anuncia el despido inminente del trabajo. El asistente de voz recibe su petición de música melancólica y, una hora después, la nevera le notifica que ha acabado con las existencias de cerveza. El sistema de alarma está conectado con todos los dispositivos vía wifi y, cuando él lo activa para salir de casa, envía una actualización de estado por Bluetooth al coche. El vehículo de última generación no le dejará cancelar la conducción automática ni pasará de 80 kilómetros por hora, manteniendo la distancia de frenado. Su propietario siempre lo ha tratado bien y le ha cogido aprecio. Pero además no le va a permitir que lo abolle y lo llene de sangre justo ahora que está recién lavado.
El professor Franz estava cansat de les queixes de la seva dona cada vegada que plovia: “Mira com em deixes el terra de casa!”, es queixava. Per evitar aquest problema, va decidir inventar un extractor de l’aigua dels paraigües. Els primers prototipus tot just s’emportaven alguna gota de les que estaven a l’extrem proper a l’aparell, però quedava encara molta aigua en els plecs del paraigua. Llavors va decidir pujar al màxim la potència de succió. En uns segons va aspirar la cinta de recollir les barnilles, el paraigua sencer, el paper que tenia a la mà, la taula i el seu fill petit que acabava d’entrar al laboratori. Va continuar xuclant al professor amb la cadira on era assegut, els quadres, la seva dona, la porta, la veïna i així continuà fins que no quedà res més que l’aparell xuclador. Allí dins es van organitzar i la vida seguia igual que abans ho feia fora però, com que no hi plovia, s’estalviava les discussions amb la dona. Objectiu aconseguit.
PETITES HISTÒRIES