PETITES HISTÒRIES


Deixa un comentari

Adaptació

En Jack Spatt, el famós pirata que aterria el Carib, estava bojament enamorat de la Lucy, la filla del capità de les tropes angleses. Des que la va veure al seu vaixell durant la darrera escaramussa, en sortir un moment de la cabina sobre el pont de comandament, que només es delia per tenir-la entre els braços. Als seus homes els havia dit que perseguien la nau anglesa per segrestar-la i demanar un abundós rescat per ella. Però un cop la tingués al seu costat, pensava deixar l’arracada i el lloro i abandonar la vida de pirata.

Tot d’una, mentre seguia amb la ullera de llarga vista el moviment del galió, va observar com una boira impensable en aquelles latituds el va envoltar i el deixà de veure. Durant tres dies van rastrejar la zona infructuosament, fins que van encertar al punt exacte del triangle on la mateixa boira els va projectar també a ells 400 anys endavant.

Ara es troben en un veler, amb diferent arracada (piercing) i lloro (aquest és estèreo) perseguint un iot. No van poder piratejar la seva wifi per robar les claus bancàries del magnat del petroli, no tenien prou cobertura, però les obtindran a canvi de tornar la seva filla després d’atrapar l’embarcació. Això és el que Jack ha dit als seus col·legues, però ell pensa deixar la vida de hacker quan tingui la noia al seu costat.


[Enllaç al relat al web de Vull Escriure]

Anuncis


1 comentari

Segundo de bachillerato

“Ella no te conviene, Andrés”, me decías a menudo, “su amor es pasajero como una pompa de jabón, necesitas a alguien que te ame de verdad”. Yo pensaba que la querías para ti. Pero tras el extraño accidente no parecías afectado por su repentina ausencia. Algo no encajaba. Hasta ayer. Volví a mirar la foto del anuario del instituto. Estábamos juntos los tres cuando pedí a Elvira: “Si me quieres, cuando el fotógrafo dispare levanta una ceja y ladea la cabeza, así siempre recordaremos nuestro amor”. Me fijé en ti, en tu pose en la foto, y por fin comprendí.


—>> Vaig passar a la segona ronda de la Copa ENTC!!

[Enllaç al relat al blog d’ENTC]


Deixa un comentari

Recerca

Havien quedat per anar al cinema del nou centre comercial. Es van trobar a l’ascensor del pàrquing amb un somriure còmplice. Ell era daltònic, ella desmemoriada. De seguida van començar a xerrar i després de la pel·lícula els era impossible recordar el color o la planta on havien aparcat. Van recórrer una part de l’immens pàrquing, però no van trobar els cotxes. Queia la nit i van decidir arraulir-se en un racó per dormir.

Al matí avisaren a casa amb els mòbils: estem bé, no trobem el cotxe, vindrem quan puguem. Durant aquell dia tampoc van tenir èxit en la cerca. Per menjar van pujar als restaurants i abans que es fes fosc van buscar refugi a la botiga de mobles, era molt més confortable el llit de l’exposició que el racó del pàrquing.

A la tercera nit ja no dormien en habitacions juvenils separades, van provar un llit de matrimoni.

Quan portaven dues setmanes allí van demanar feina en comerços del centre, ja que als seus treballs anteriors els deixarien de pagar el sou i la targeta de crèdit no els duraria sempre.

Amb el pas del temps van decidir quedar-s’hi a viure. Si hi aneu, podreu conèixer al Martí, l’Alba i els seus dos fills, que van a la llar d’infants de la sisena planta.



1 comentari

Vacaciones

Recuerdo el WhatsApp de Nuria aceptando mi propuesta de pasar unos días en la montaña, entusiasmado le contesté que la recogería a las ocho. Recuerdo el monovolumen azul en sentido contrario y mi desviación respecto el carril al levantar la vista del móvil. Recuerdo, tras reponerme, correr y ver el amasijo de hierro y cristales del que no salía grito ni quejido alguno, una maleta aplastada, unas chaquetas de punto algo más allá, un neceser infantil fuera de la calzada. Se me nubló la vista, se hundía el mundo bajo mis pies. Y ahora un abogado del turno de oficio me está explicando que estoy encausado por homicidio imprudente, que puedo ir a la cárcel varios años, que si lo entiendo. Lo que él no entiende es que esa será una pena temporal, pero el calor de mi infierno interior será para siempre.



Deixa un comentari

Juego de tronos?

Cuando se prendieron las cortinas de la cocina del ático pensé que se descubrirían los poderes de la vecina, pues solía estar cocinando a aquella hora y no era muy ágil para salir corriendo. Mamá siempre decía que sus hijos escupían fuego cuando hablaban y que lo arrasaban todo a su paso.

-¡Vamos! -gritó mamá.
-Espera, quiero ver cómo sale la madre de dragones.
-De cabrones, hijo, dije de cabrones.